No
pretenc que els lectors entenguin els escrits d’aquesta sèrie. Són fruit de pur
egoisme existencial, que possiblement només tu
entendries. En aquesta sèrie, ho poso tot damunt la taula. No és pessimisme ni rancúnia.
Són records i llunyania. El primer escrit el podeu trobar aquí, dia 20 de març
de 2012.
Fantasmes (II)
‘No hi ha present,
tots els camins són record o pregunta.’
Miquel Martí i Pol
Recordo
el dia que vàrem trobar un àlbum amb fotografies groguenques i antigues, tot ple
de persones que desconeixíem i ens imaginàvem qui podien haver sigut, a què
jugaven de menuts i com eren les seves veus. Les seves robes eren ben senzilles
i els pentinats no gaire elegants. Sortien amb mules, sovint, animals ben estranys
per nosaltres. La majoria eren feliços, crec.
Desconec
si aquella fotografia et va produir el
mateix efecte que em produí a mi. La recordes? La noia que hi sortia era
exactament com tu, llevat de la roba humil i cabells pràcticament curts. Tenia
el mateix posat esquifit i el mateix somriure mig dibuixat. Els mateixos ulls petits
però vius i brillants. Vaig pensar que en algun moment, que ignorava, t’havies
disfressat i havies encabit la fotografia en aquell àlbum ronyós. Era
impossible.
Aquella
fotografia et proporcionava un lligam que sempre t’han obligat a defugir. I, segur,
encara ho intenten. Llavors, encara no ho sabíem i ens limitàvem a continuar
observant les fotografies amb curiositat. Recordo les rialles produïdes pels
pentinats antics i la mania de posar-se els pantalons massa alts.
Avui t’he vist en una d’aquelles fotografies
que les xarxes socials proporcionen sense cap tipus de protecció. D’aquella
semblança amb la imatge groguenca res no resta. Ni tan sols la vivesa i
brillantor dels ulls. En el mateix àlbum digital hi havia una altra fotografia;
d’algú més envellit. Vaig veure que el lligam encara existia, si més no en
aparença.
D’aquell
àlbum antic ja no n’he sabut res més. Desconec de qui era ni des d’on era que
el miràvem. De fet, això em succeeix amb tot allò referent a tu. Les cartes, les joguines i d’altres
objectes han desaparegut físicament. Possiblement, estiguin amagats en algun
lloc on sigui impossible recuperar-los. Si els trobés, no en sabria pas que
fer-ne i els acabaria amagant de nou per no tornar-los a veure, com el nen que
amaga tresors sota la sorra perquè el temps no els esborri. Per mi, segueixen
essent preuats però el dolor que em produeix tot plegat necessita restar
enterrat, encara, durant uns anys.
Espero,
esperançadora, que algun dia ens retrobem sense rancúnies i com si el temps no
hagués passat. No és possible, ara, perquè el lligam que escollires mantenir
t’impedeix ser tu mateixa. Sóc pacient i sé que te’n desfaràs encara que sigui
de la pitjor manera possible quan el motiu inevitable i imminent, pel qual tots
naixem i vivim, s’imposi.
Sé
que inconscientment lluito per conservar el nostre
lligam; per evitar que el temps l’esborri. Sinó aquests escrits mai haguessin
existit.
