No sé pas si algú sap el per què d'aquest escrit.
La visió de les coses pot canviar en qüestió de segons. Tot i que el món i les coses que el formen segueixen i seguiran igual després que marxem, els teus pensaments, idees, sentiments i diferents situacions te'l fan veure amb diferents ulls cada dia. Els colors apagats són cada cop més apagats quan estàs trista. En canvi, si estas alegre fins i tot el color rosa et pot semblar fantàstic.
En moments d'alegria aquest escrit s'hauria convertit en deixalla o estaria reciclant-se entre els papers. No ha sigut així i encara que el meu estat d'ànim canvia totalment quan el torno a llegir, me n'alegro seguir-lo conservant.
Aquest escrit data del dia 19.03.2007.
No hi ha cap dia que la casa deixi d’estar buida. El color de les parets és cada cop més pàl•lid. La casa ens va arraconant i furiosament ens empeny a la terrassa.
Ha arribat la primavera. Però, els ocells no canten. La llum els obliga a estar desperts i, mirant al buit, passen el dia esperant ansiosament la nit. El gat tampoc juga com ho feia. Només dorm, no menja, i resta en el lloc que fa un temps estava ocupat.
Ella ho carrega a les espatlles. Ha emmudit, no diu paraula. Mira i el rostre no menteix. El temps ho cura tot, diuen. Per a ella cada minut l’esgota, la mortifica. La cuina és el seu refugi. Les hores cuinen plats diferents, per ningú. Pensa que estaran celebrant plegats el seu sant. El fill li podrà donar els regals que tenia guardats tots aquests anys i ella espera, impacient, el dia de la retrobada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada