Només tu pots decidir
Tornes a lluir els vestits
com si la nit hagués robat
el color que duies ahir.
La innocència no t'acompanya
i el seu record dibuixa llàgrimes
que t'esborren la brillantor.
Què no te n'adones?
Conserva el seu record i viu.
Què no m'escoltes?
Agafa el teu vestit més llampant,
riu i oblida les llàgrimes,
decideix viure.
I no em malinterpretis,
ni viure és oblidar,
ni és deixar d'estimar.
Viure és tenir present
que no li agradava la foscor
ni dels teus vestits,
ni dels teus ulls.
Tornes a lluir els vestits
com si la nit hagués robat
el color que duies ahir.
La innocència no t'acompanya
i el seu record dibuixa llàgrimes
que t'esborren la brillantor.
Què no te n'adones?
Conserva el seu record i viu.
Què no m'escoltes?
Agafa el teu vestit més llampant,
riu i oblida les llàgrimes,
decideix viure.
I no em malinterpretis,
ni viure és oblidar,
ni és deixar d'estimar.
Viure és tenir present
que no li agradava la foscor
ni dels teus vestits,
ni dels teus ulls.
5 comentaris:
És preciós! M'ha recordat tant la meva pròpia àvia, que m'he emocionat al llegir-ho.
Un petonàs preciosa! ^^
P.D.: Què la vida val la pena, i només els hi han ensenyat a menysprear-la, això és injust! Homes i dones tenim el mateix dret a viure una vida digne i a lluitar per ella.
Gràcies per escriure aquests bells mots.
Una forta abraçada!
El penúltim paràgraf té tota la rao. Viure la vida no vol dir oblidar el passat, sino ACCEPTAR-HO. Espere que la teua àvia, llavors, accepte el passat... i el present.
La vida,
poc més que això:
cent braces vora el cable
fins a la boia i fer llavors el mort,
sense mai més poder tomar a la platja.
(Joan Vinyoli)
[tomar --> tornar] Perdó!
Gràcies pel poema! És preciós, i m'acabes d'ensenyar un nou poeta que no coneixia.
M'agradaria saber qui és l'anònim/a!
Publica un comentari a l'entrada