No
pretenc que els lectors entenguin els escrits d’aquesta sèrie. Són fruit de pur
egoisme existencial, que possiblement només tu
entendries. En aquesta sèrie, ho poso tot damunt la taula. No és pessimisme ni rancúnia.
Són records i llunyania. El primer escrit el podeu trobar aquí, dia 20 de març
de 2012.
Fantasmes (II)
‘No hi ha present,
tots els camins són record o pregunta.’
Miquel Martí i Pol
Recordo
el dia que vàrem trobar un àlbum amb fotografies groguenques i antigues, tot ple
de persones que desconeixíem i ens imaginàvem qui podien haver sigut, a què
jugaven de menuts i com eren les seves veus. Les seves robes eren ben senzilles
i els pentinats no gaire elegants. Sortien amb mules, sovint, animals ben estranys
per nosaltres. La majoria eren feliços, crec.
Desconec
si aquella fotografia et va produir el
mateix efecte que em produí a mi. La recordes? La noia que hi sortia era
exactament com tu, llevat de la roba humil i cabells pràcticament curts. Tenia
el mateix posat esquifit i el mateix somriure mig dibuixat. Els mateixos ulls petits
però vius i brillants. Vaig pensar que en algun moment, que ignorava, t’havies
disfressat i havies encabit la fotografia en aquell àlbum ronyós. Era
impossible.
Aquella
fotografia et proporcionava un lligam que sempre t’han obligat a defugir. I, segur,
encara ho intenten. Llavors, encara no ho sabíem i ens limitàvem a continuar
observant les fotografies amb curiositat. Recordo les rialles produïdes pels
pentinats antics i la mania de posar-se els pantalons massa alts.
Avui t’he vist en una d’aquelles fotografies
que les xarxes socials proporcionen sense cap tipus de protecció. D’aquella
semblança amb la imatge groguenca res no resta. Ni tan sols la vivesa i
brillantor dels ulls. En el mateix àlbum digital hi havia una altra fotografia;
d’algú més envellit. Vaig veure que el lligam encara existia, si més no en
aparença.
D’aquell
àlbum antic ja no n’he sabut res més. Desconec de qui era ni des d’on era que
el miràvem. De fet, això em succeeix amb tot allò referent a tu. Les cartes, les joguines i d’altres
objectes han desaparegut físicament. Possiblement, estiguin amagats en algun
lloc on sigui impossible recuperar-los. Si els trobés, no en sabria pas que
fer-ne i els acabaria amagant de nou per no tornar-los a veure, com el nen que
amaga tresors sota la sorra perquè el temps no els esborri. Per mi, segueixen
essent preuats però el dolor que em produeix tot plegat necessita restar
enterrat, encara, durant uns anys.
Espero,
esperançadora, que algun dia ens retrobem sense rancúnies i com si el temps no
hagués passat. No és possible, ara, perquè el lligam que escollires mantenir
t’impedeix ser tu mateixa. Sóc pacient i sé que te’n desfaràs encara que sigui
de la pitjor manera possible quan el motiu inevitable i imminent, pel qual tots
naixem i vivim, s’imposi.
Sé
que inconscientment lluito per conservar el nostre
lligam; per evitar que el temps l’esborri. Sinó aquests escrits mai haguessin
existit.
19 comentaris:
Com qualsevol altre dia, Pau, passejava pels carrers del seu barri. Li agradava gaudir, caminant per aquells carrers, que encara tenia uns paviments de llamborda, admirant tot allò que l'envoltava, en que no havia dia que esbrinava un racó nou . Tot i que, per altres, podria no tindre cap mena d'interès, per ell, representaven moments de relax, contemplant els balcons, guarnits amb flors, de diferents colors. Les finestres, algunes estaven obertes, on permetia que el vent oneges aquelles cortines blanques i bordades. També hi havien, en l'entrada d'algunes cases, uns grans portals de fusta, antics...Però, el que més li agradava eren aquells fanals fabricats a traves del forjat... Tot i sent l'any 2011, aquells carrerons, semblàvem extrets més del segle XIX.
De sobte, s'aturà davant d'una botiga d'antiguitats. No era el primer cop que hi passava, però... va veure quelcom que li va cridar l'atenció. Es situà, davant dels vidres de la botiga, per esbrinar que era allò que l'havia fet aturar. En el fons, es divisava un gran i lluent escriptori, a l'estil victorià. No recordava haver-lo vist anteriorment. El moble era força majestuós, per ser ignorat, malgrat la poca visibilitat que hi havia darrere de les finestres. Volen treure l'entrellat, va entrar dins de la botiga per esbrinar més, sobre aquell moble.
Mentre anava obrint la porta d'aquella botiga, es va sentir el so d'una campaneta. Ni se'n va adonar. Tenia els ulls i la ment fixats en aquell escriptori, com si fos un gran misteri. En el moment que el va tindre davant seu, en Pau, va començar a fixar-se cada racó del vell moble, deixant lliscar, suaument, els seus dits, com si volgués intentar acariciar-lo, com si volgués experimentar la seva bellesa a traves del tacte...com si desitges voler fer-se estimar... La sensació, cada cop més pronunciada, era eternament agradable. Mai a la vida havia notat res semblant. No, només, per la manera que va ser creat, sinó per quelcom més, que en aquells moments encara desconeixia.
---Crec que l'única paraula per descriure'l, seria -sensacional- no creu?---Li digué, el propietari. En Pau, que encara continuava embadalit davant del moble, es va mig espantar, d'aquella inesperada vinguda del propietari. Estava immers en un somni irreal. Com si una imaginaria veu li estigues parlant....
---Ja ho pot ben dir---li respongué, tot i estan encara mig absorbit, sense perdre de vista a aquell moble. I sense més, es va donar mitja volta, dirigint-se cap al propietari, i va tornar a dir: “ ...el compro...”.
Un cop a casa, en Pau, va continuar indagant pels diferents racons d'aquell moble. Mentre, la seva dona, Mercè, anava rondinant d'aquella compra. Tot i que no estaven casats, feia com uns set anys que vivien junts. Ell, encara no havia sentit el sentiment d'anar a l'altar. Ella, potser si... tret de que donava una semblança que tampoc tenia gaire presa. El que no estava d'acord, era que, el seu home, s'hagués gastat uns estalvis, per...” aquella cosa, tant ruïnosa”. En realitat, aquell moble era per admirar. Tenia com uns 20 calaixos, d'uns de petits, d'altres de més grans, distribuït pels laterals. També, en una part del centre de l'escriptori, hi havien prestatges, horitzontals i verticals. En mig, una bona taula, per poder escriure...I una gran persiana de fusta que, al tancar-la, ocultava tota aquesta part de l'escriptori. El color de fusta brillava com si l'haguessin fabricat aquell mateix dia.
.....Clic.....Sense saber com, i de sobte, s'obre una mena de petita porta, que estava disimulada en la decoració del moble. En uns moments, en Pau, torna a quedar mig bocabadat...---”....i...això?...”---- diguen-se a si mateix.
----”....Mercè, Mercè... mira quin amagatall he trobat...”--- tornar a dir, aixecant més el to de veu, perquè ho pogués sentir-ho millor.
---”No vinguis amb romanços, i més amb aquesta antigalla, que me'n vaig a comprar al centre comercial.”--- li respongué.
---”Fes, fes...”--- li digué, ell, sense prestar-li molta atenció. Continuava estan immers davant d'aquell secret, que acabava de descobrir. Dins del amagatall, semblava que hi havia alguna mena d'objecte... Va introduir la ma i va treure un sobre, en el que, dins d'ell, hi havia uns escrits en un bon grapat fulls de paper.
En realitat, no era una carta que tenia un destinatari en concret. Era com una mena de diari, escrit, per una dona, i pel que es veu, es deia Tresa...
----“Però...no potser... la data consta del 1887 ¡¡¡¡”-- Va exclamar en Pau, tot sorprès...
....
--7--
1887-
Tresa vivia dins d'un mon ple de riqueses i poder, gracies a la gran fortuna que va obtenir el seu marit, d'una herència dels seus pares. Joies, i vestimenta de luxe, tenia per donar i vendre. Posseïa pràcticament de tot, però estava immersa dins d'una angoixant monotonia. Es passava els dies recorrent els passadissos i habitacions d'aquella gran i majestuosa casa, mentre el seu marit viatjava per arreu del mon. De tant en tant, passejava pel jardí, sentint el clapoteig de l'aigua, d'aquella font que tenia al seu voltant. Mentre, deixava que la seva ment s'imagines en somiar una millor vida...
Una tarda, es va seure davant del seu escriptori, mentre el marit, continuava viatjant per les ameriques. Era un escriptori majestuós, ple de prestatges i racons. Va trobar un full i, sense adonar-se'n va dibuixar unes figures... sense importar gaire el que estava dibuixant. El seu cap estava somiant despert, embovada, continuant en esperant un altra vida més satisfactòria.
Sense més, va deixar de dibuixar per començar a escriure. Primer eren bajanades sense sentit...---“em dic Tresa...hola hola....”---però a mida que deixava impresa la seva lletra en aquell paper, també anava escrivint part de la seva monòtona vida, com si fos una mena de desfogament...
Sense saber-ho, es va adonar que el fet d'escriure, la feia sentir molt millor, i més, quan estava relatava part de la seva monòtona vida.
--7--
----“...El meu marit a marxat, com tants altres dies. I continuo estan sola, com tants altres dies. M'agradaria trobar algú que m'abraces cada mati, cada tarda, cada vespre...que estigues sempre pendent de mi. Però, l'únic que tinc de companyia es aquesta soledat. Diuen que cel es blau, però el veig de color gris...Crec que l'aire ja no bufa...i els ocells ja deixat de vindre, per veure'm...Trista soledat, perquè en turmentes d'aquesta manera?. Donaria tot el que tinc per desfer-te'n de tu. Mataria per tornar a ser lliure...¡¡¡¡. Ni les meves llàgrimes que van caient damunt d'aquest full, no poden apaivagar la meva tristesa. Quin silenciat dolor recórrer per tot el meu cos. Voldria córrer, fugir, però quin camí agafar?. On poder anar?. La meva vida esta atrapada dins d'aquest mon fosc i negre. Jo vull ser feliç, i compartir-la amb aquell ésser estimat. Escrit i ploro. Ploro i escric. A cada paraula es un rajam de llàgrimes, que continuen caient damunt del full... Necessito cridar, però no surt veu de la boca... Vull ser estimada, com el voler estimar. No demano tant, llavors, perquè ell m'abandona?. Per què em sento sola?. Per què estic sola?....Malaurades llàgrimes que no em deixem veure, el que escric...Fuig soledat, de mi, deixam viure, si us plau... deixem viure....¡¡¡¡¡”----
.I sense poder més, va deixar d'escriure, per deixar caure el cap, junt amb els braços, damunt de l'escriptori, per continuar plorant en un mar de llàgrimes i gemits...
Quan aquell desfogament va acabar, va agafar un mocador i eixugar-se el seu rostre, vermell de fer l'esforç del plorar. Els fulls en que havia escrit el relat, estava un xic amarat, produït per les seves llàgrimes. Al intentar que s'assequessin el més aviat possible, va llençar colònia damunt d'ells, impregnant d'una gratificant fragància femenina.
Al anar deixar la ploma d'escriure, damunt de l'escriptori, va accionar, sense voler, una entrada, dissimulada en la decoració del moble. Sense pensar-ho dues vegades, va deixar aquells escrits dins d'aquell amagatall, per quan pogués tornar a escriure... De moment tenia un secret. El seu primer secret, d'una vida, sense cap mena d'ensurts. Li donava la sensació que havia trobat una mena de joguina per disfressar aquella soledat...
Es va aixecar i va tornar a caminar per aquells passadissos d'aquella casa... Encara li queien alguna que altre regalim dels ulls...Encara continuava somiant en un altre vida millor... Encara continuava esperant un miracle...” Sort que tenia un secret”--- va sospirar--
--7--
2011-
No donava crèdit el que estava llegint, en Pau...”--- pobre dona...”--digué, mentre, també acabava de recollir algunes llàgrimes que li anaven caient dels seus ulls-- “sembla que va patir un sentiment molt fort...Si fos jo, li haguera escrit que es calmes... que sempre hi ha alguna que altre oportunitat....---” va continuant parlant sol. Però, sense més, també es va posar a escriure, de com “podria calmar-la”. Ell vivia d'escriure novel·les. No tenien gaire èxit, però el permetia viure, mes o menys, còmode. Deixant-se portar per la fantasia i imaginació, “li va” escriure una carta---”D'una manera o altre, havia de començar a fer us d'aquell escriptori “--- va rumiar”.
Deixant-se portar-se per aquell hipnotitzador aroma perfumant, que encara impregnava aquells fulls, va omplir-lo de poesies, sentiments profunds, amors platònics... futures esperances... Realment, es va entregar plenament en aquests escrits, deixant-se anar per una imaginativa romàntica situació. Fins i tot, ell mateix es va quedar sorprès....---” Millor que no digui res a la dona, que es pensara que tinc una amant...”--- va somriure, mentre guardava, dins d'aquell mateix amagatall de l'escriptori, la carta que havia escrit, junt amb les d'aquella dona, que va trobar. En acabat va tancar la porta, i va marxar.... “satisfet”.
1887-
Aquell dia, ella es va aixecar més animada i mes contenta, dels dies anteriors. No entenia el perquè d'aquesta pujada d'ànims. Continuava estan sola...Se'n va anar cap a l'escriptori, per continuar relatant aquella vida que semblava canviada... .Va prémer la porta de l'amagatall i es va obrir. Va introduir la ma per anar a agafar el seu “diari” i es troba uns altres fulls...que no eren seus, ni la seva lletra era seva...¡¡¡....---”Que coi es això?---” va dir, tota espantada...---”El full diu que es un tal Pau... però qui es?”---- continuava estan aterrada, creient que podia haver sigut el seu marit, que havia arribat...----”I quina mena de tinta més estranya...”---- continuava dient.
Més es va sorprendre, quan va començar a llegir tota aquella dedicatòria que li va dedicar un personatge, que ho va escriure 2 segles després...No s'ho podia creure. Volia plorar d'emoció, mes que de tristesa, però no li sortien les llàgrimes. Això es de bogeria. Com pot ser?... I com no tenia res més a fer, jugant a misteris i secrets, on eren la seva única distracció, va respondre aquella carta, retornant uns sentiments amorosos. En acabat, la va guardar dins d'aquell amagatall..
Perdona però, podries dir-me qui ets i on has trobat l'enllaç? I per què decideixes compartir amb mi el teu relat?
T'ho agraeixo i me'l llegiré ara però digues qui ets per poder comentar-lo amb tu, si vols.
L'he vist exposat en una pagina web. El nom?. Encara que te'l digues, tampoc sabries qui soc, com jo tampoc ser qui ets tu. Sinó, tranquil·lament t'ho diria.
M'ha agradat, la historia que has escrit, per aquest motiu, he creat una meva.
Tot i que no l'he acabat, deixaria d'escriure, si t'he arribat a molestar o intimidar en qualsevol moment.
Soc un més, que, de tant en tant, li agrada llegir.
--7--
No pas! T'agraiexo que hagis compartit el relat aquí! Et deixaré un comentari amb la meva opinió, si vols.
Gràcies.
:) No era la meva intenció, però, naturalment que m'agradaria. Com ja et vaig dir, escrit, quan estic inspirat per escriure, sense voler esperar a res més.
Gracies ;)
2011--
Pau, va arribar a casa, a dos quarts d'onze del mati. Estava cansant de recórrer els carrers i es va seure en el sofà, davant del televisor, després de passar-se per la nevera i agafar una cervesa. Al veure que no feien res d'interessant, va marxar cap a l'escriptori, per continuar escrivint una novel·la que feia dies que havia començat. Es sentia estrany. Des de fa molt de temps que no li venien aquestes mena d'inspiracions, per crear bons relats Havia d'escriure, per no perdre el fil.
Sense intencions de fer-ho, va mirar, de reüll, l'amagatall de l'escriptori---”Ah... la carta d'aquella dona...”---va rumiar--- Sense més, el va obrir, per tornar a llegir aquelles fulls que havia escrit aquella misteriosa dona...Però, per sorpresa seva....troba una carta nova. Estava segur que no l'havia vist mai. ---” Es com si ... m'hagués respòs¡¡¡¡????No pot ser “---- va escridassar ell--- Llavors, un calfred li va recórrer per tot el cos. De seguida va deixar la carta i se'n va anar per repassar cada racó de tot el pis, per, al final, posar la tanca a la porta principal de l'entrada.---”....a veure si ha sigut la Mercè que ha vist la carta, i me l'esta jugant?...---”tornant anar a agafar aquella nova carta”---Impossible, aquesta lletra no te cap mena de semblança a la d'ella, ni molt menys aquest tipus de tinta....I aquest paper... ?.Aquest material, ja ni es troba per cap botiga...¡¡¡”----Anava dient, tot atabalat.
Després de fer-se infinitats de preguntes, intentant trobar un lògic raonament, decideix fer una prova, encara que sembli una bogeria. El d'escriure una petita carta, tornar a guardar-la en el amagatall de l'escriptori, i espera una estona.---”. Així treure de dubtes”---
Dit i fet, en acabat d'escriure la carta, torna a introduir-la dins de l'amagatall i tanca la porta. S'espera una mitja hora, llarga, sense moure's de l'escriptori, i torna a obrir-lo...El seu rostre estava completament desorbitat...L'havia tornat a respondre...¡¡¡¡.Aquella dona l'havia respòs¡¡¡, donant-li les gracies pel honorable gest d'ajuda...però que no entenia res del que estava succeint...Ell tampoc no acabava d'entendre res. Simplement es deixava portar per aquell... misteri. Ella també estava actuant de la mateixa manera..Era completament il·lògic i irracional, el que estava succeint en aquells moments¡¡¡..
Tot i així, van està un parell de mesos escrivint-se d'aquesta manera tant singular, en el que, al pas dels dies, tot i semblar força estrany, ho anaven trobant cada cop de lo més normal. Tampoc hi pensaven gaire. Tant un com l'altre, es sentien prou bé, com per acabant rumiant uns successos, que sabien que mai traurien l'entrellat. Tampoc podien anant comentant-lo, per que algú altre pogués explicar treure l'entrellat de tot. Però, tots dos estaven compromesos. No se la podien jugar. Així, doncs, com si fossin dos amics que feia molt de temps que no en s'havien trobat, van continuar escrivint-se. El que no s'estaven adonant, es que, aquesta relació, anava per un camí, molt més d'una amistat.
Tot i que s'escrivien quasi cada setmana, en Pau, li va vindre aquella enyorança, quan trobes a faltar una persona. Per voler intentar recordar-la, va agafar aquella primera carta que va trobar dins de l'escriptori, i la va ensumar, recordant que era l'única que estava perfumada...I sense més, la va tornar a llegir-la. Les altres cartes ja les tenia més que vistes. Aquesta, feia temps que no. Llavors, va fixar-se en un detall, que, des de el primer moment, se li havia passat per alt. Aquella dona, va escriure l'adreça, del que llavors, era la casa on va viure....A un poble d'uns 200 quilòmetres d'on ell estava.
--7--ssa27
No va dormir gaire aquella mateixa nit. Eren les cinc de la matinada, i Pau estava estirat, despert, i mirant el sostre de la habitació. Tenia en ment, el anar a veure aquell poble, sigui com sigui, però no trobava excusa per dir-li a la seva dona, que la tenia al costat, dormint com satisfactòriament. Però havia d'inventar-se d'alguna i com fos. Estava com mig obsessionant en voler saber més d'aquesta dona. Potser trobaria una solució a tot aquell... misteri. Cal dir, que entre una de les cartes que s'anaven rebent entre ells dos, es van enviar fotografies del seus rostres. Tot i que la de la Tresa era en blanc i negre, en Pau, la va trobar d'una entranyable bellesa. Els cabells, els duia recollits, aconseguint un bon monyo. Els ulls, tot i donant una semblança a tindre'ls tristos, en el fons lluïa una encantadora alegria camuflada. Ella també li va dir que estava molt afavorit...
Sense que els dos s'arribessin a adonar, s'estava començant a crear un amor impossible. Els dos s'estaven enamorant d'un a l'altre, i no ho sabien. Ell, en Pau, la seva relació amb la Mercè, anava minvant. De fet, ja feia temps que s'havia perdut aquella xispa. No es que s'ignoressin d'un a altra, es que... continuaven junts per simple rutina.
Al final, Pau, troba una bona excusa, i aconsegueix anar a visitar aquell indret. Al cap de dues hores i mitja, troba una benzinera, que, semblava representar l'entrada del poble. Al costat hi ha un taller mecànic i, en Pau, baixar del cotxe i li preguntar, aquell home, brut de greix dels motors dels cotxes, pel carrer de la casa.
Després de recórrer uns quants metres, troba la majestuosa casa, al darrere d'un petit bosc, i a la vora d'un riu. Hi havia un cartell, mig ruïnós, que deia “en venda”---” Sembla que fa temps que aquí no viu ningú...”--- va rumiar. Mica en mica, s'anava ficant per dins d'aquella propietat, fins arribar al porxo de la casa. En tot moment, en Pau, anava experimentant sensacions que li anaven recorrent per tot el cos, com si fos un marrec, a punt de fer una malifeta. La sensació i el sentiments eren indescriptibles. Com a escriptor, mai havia patit d'una semblant. Eren totalment... agradables, satisfactòries... impregnats...”tornar a néixer....”...”tornar a sentir l'amor...”
....----”Escolti...¡¡¡¡”---- Cridar una veu. En Pau va fotre un bot. Entre que anava observant, mig atemorit, les afores d'aquella casa, no patia per si algun veí el podria veure ...---”.... per... perdoni....estava...admi admirant la casa...”----li respongué, tartamudejant, adonant-se de que estava intentant entrar en una casa particular.
....--”Que l'interessa?”---tornar a dir aquell home, d'una avançada edat, on duia una carpeta a la ma.
...---”No pas...bé, si que ...---”rectificar en Pau, saben que si hagués continuat dient que no, mai hagués pogut veure l'interior de la casa”--....m 'agradaria visitar-la per dins...i... “--- Sense esperar cap paraula més, aquell home va treure un manat de claus i va anar cap a en Pau, que es trobava just a l'entrada de la casa.---” ... no deixaré que se m'escapi un possible comprador...---” va rumiar aquell home, mentre li dirigia un obligat somriure a en Pau, com volent dir... “no pateixi.”
--7--
La porta va grinyolar. Dins de la casa, en Pau va quedar bocabadat. Una majestuosa escala, se'l mostrava davant seu, que accedia a dos plantes superiors. A la dreta, una gran habitació, que, pel que es va fixar, hi havia un altre porta que deuria comunicar a un altra estança. Van caminar cap a l'esquerra de la casa, cap a un altre sala, on semblava que fos el menjador... un enorme menjador, en el que, al fons de tot, hi havia una bona llar de foc. Aquesta sala, hi havien com quatre portes més, que, en Pau, es preguntava on anirien a parar. Increïblement, la casa no estava buida de mobles i demés objectes decoratius. Totes aquelles estances, estàvem plens d'objectes, quadres, figures, cadires, taules ... que, enormes llençols, ho cobrien tot , donant l'aparença com si fossin esperits fantasmals. La pols acumulada i teranyines, donava constància de que feia temps que cap persona havia entrat per aquella casa.
Pau no perdia ull en cap moment. Ni deixava que la increïble satisfacció que li corria per tot el cos, l'arribes a dominar. Volia ser una persona coherent, davant d'aquell amable home. Però dins del seu interior demanava a crits ensumar i tocar tot el que trobava. Només el fet de pensar que era la casa on va viure aquella dona misteriosa, l'excitava enormement. Nomes va caldre que aquell senyor, continues xerrant, perque en Pau, li augmentes aquell sentiment irracional
---”....Com pot comprovar, aquesta casa no va viure ningú més que els seus propietaris”--. anava xerrant aquell home, mentre que en Pau, tot i que mig l'escoltava, gran part d'ell estava immers en aquella gratificant sensació que l'envaïa”---- Ha sigut decisió de l'alcalde, com si fos un gest honorable, cap a aquella família, que va ajudar molt per aquest poble. I des de llavors, l'han considerat com una mena de museu, i que, per uns 2 euros, podies visitar la casa. Però, a causa de la crisi, ens hem vist obligats a vendre-la.... L'ajuntament també l'esta patint...¡¡¡¡...”--- va treure un petit somriure d'implicació, mentre es mirava en Pau.
---” La casa pertanyia a una parella, de la aristocràcia d'aquell temps, però, mai varen tindre descendia”--- va continuar xerrant aquell home---”Vet aquí, perquè ningú la va reclamar. Ell, era descendent d'una família milionària, que ho va heretar pràcticament tot... Un dels milionaris de l'època...Crec que..estem parlant...----” I obrir la carpeta que duia al damunt....--- “del 1887”---continuar dient---” La seva dona es deia...(tornar a mirar la carpeta)... Tresa.... Tresa Ferrer i Fortuny ”---va repetir, mentre pujaven escales amunt, per accedir a les corresponents habitacions.
En Pau, de sobte, es va com despertar, al sentir que pronunciava el seu nom --”Tresa... Tresa Ferrer i Fortuny--”, va repetir, en Pau, per dins del seu interior. Aquella sensació d'èxtasi, cada cop era més pronunciada. Tenia por a acabar per deixar-se anar i perdre les maneres. Sort que aquell home anava xerrant, davant d'ell, com si fos una gravadora ambulant...i no s'adonava dels comportament que estava experimentant en Pau.
De sobte, es va com despertar, quan va sentir que pronunciava el seu nom --”Tresa... Tresa Ferrer i Fortuny--”, va repetir, en Pau, per dins del seu interior. Aquella sensació d'èxtasi, cada cop era més pronunciada. Tenia por a acabar per deixar-se anar i perdre les maneres. Sort que aquell home anava xerrant, davant d'ell, com si fos una gravadora ambulant...i no s'adonava dels comportament que estava experimentant en Pau.
S'aturen davant d'una porta. Al obrir-se, entren en una extensa habitació---”l'habitació matrimonial...”--- Digué el venedor., presentant-la, com si fos quelcom única. Però, no anava desencaminat. Aquella cambra, feia com un pis de 70 metres quadrats. Era esplendorosament immensa. En mig, un enorme llit, que podrien cabre perfectament quatre persones. Al fons de tot, un balco que donava al jardí del pati interior, junt a una altra llarg de foc, molt més petita. Una gran catifa, cobria part d'aquella habitació, i les parets estaven pintades d'un color, entre ocre i blanc...En Pau, no donava crèdit el que estava veient...el que estava visquen... el que estava experimentant...No sabia que fer, que dir, com actuar... Estava a l'habitació d'aquella dona, on suposadament li escrivia les cartes...---"O, suposadament, havia moments que podia esta mig despullada...0 podia esta plorant...O estimant-me..."--pensava, com si estigues hipnotitzat.
Tot estava perfectament ordenat...Però...en un racó de la habitació, havia quelcom que no encaixava...---”Aquí no falta un moble?”--- Va preguntar en Pau, al veure un espai buit, separat per dues cadires...Al terra de l'espai, hi havien quatre marques, damunt de la catifa, com si el causant, haguera sigut les potes d'un moble.
----”Ah si...--va, respondre aquell home---Va vindre un antiquari de Barcelona i el va comprar. Com deia, els pobles també estem patint aquesta crisi....Era.... ara que recordo, un moble molt espectacular. Tenia un encant especial..Era...
.Ah si, era...un escriptori, a l'estil victorià.
--7--
1887--
Tresa es desperta sobresaltada, d'una de tantes migdiades que li ocasiona la seva monòtona vida. Hi ha alguna causa que desconeix que l'esta inquietant, al mateix moment que li esta excitant, d'una manera especialment encantadora . Es un sentiment estrany, però no aconsegueix saber que es. Intentar esbrinar que pot ser, comença a corre, descalça, pels passadissos de la casa, mentre, el recollit dels cabells acaben per desfer-se, mostrant una enorme cabellera de color marro, fent-lo onejar a cada pas que donava...I part de la seva brusa, que du al damunt, cau cap a un ombre, mostrant part del seu pit. No s'ha n'adona. Esta més preocupada que pugui haver entrat algú, a casa seva i sigui la causa d'aquest inquietant sentiment.
Al comprovar que no hi ha ningú, queda decebuda, que no pas altre motiu. Com si hagués volgut esperar algú i no fos el desitjat. Torna a la habitació, amb els cabells completament solts, i mig despullada, en el que la brusa la te per la cintura, on, dos ferms pits, queden al descobert. En aquesta pudorosament d'intimitat, Tresa no patia, perquè, feia molt temps que el sentiment de soledat li havia envaït gran part d'ella. Fins i tot, algunes nits, es mostrava completament nua, sota la claror de la Lluna, reflectint les corbes del seu bonic cos femení,. En gran part li agradava. Era un altra manera de sentir-se lliure. Era un altra manera de poder ser estimada...encara que fos la mateixa Lluna. Els crits d'exaltació i de plaer, podien superar qualsevol so dels infinits plors que li ocasionaven aquella soledat....
Un cop arribar a la habitació, es llença sobre el llit, com tantes i desesperades vegades ho havia fet. En un moment, s'adona, que, a un costat d'aquells llençols, impunement blancs, encara hi havien escampades, aquelles cartes d'aquell misteriós Pau, que feia un parell de mesos que li estava escrivint. Pel que es veu, mentre les estava llegint, s'havia quedat endormiscada.
Continuant estan estirada, boca avall, damunt d'aquell enorme llit, se les queda mirant. Segons més tard, agafa una, i girant tot el seu cos cap amunt, com si volgués mirar el sostre, va tornar a llegir-la. Mentre ho feia, anava pronunciant, paraula per paraula, d'aquell escrit, deixant anar uns llargs sospirs...De tant en tant, es posava aquell full de paper, per damunt dels seus pits, encara estan als descoberts, per intentar sentir aquell sentiment, a traves del seu cor.
El vent va deixar anar una petita brisa, fent que les cortines blanques, s'aixecaren, deixant entrar, per l'habitació, les fulles d'aquells arbres que s'aixecaven, bondadosament, des del jardí.
I en aquells moments, ella es va quedar mirant aquella carta, sense acabar de llegir-la. Tot i que se la sabia de memòria, sentia dins seu, que ja no calia continuar fixant-se en aquelles lletres. Simplement va tancar els ulls, i inconscientment, va somriure. I va tornar a quedar-se dormida....
--7--
2011
..... Pau, va d'haver de seure, mig marejat, al saber que aquell moble que havia estat en aquella habitació, l'havia comprat ell en una casa d'antiquaris a Barcelona. Aquell escriptori, era el mateix moble, que aquella dona havia expressat els seus sentiments i li havia confessat els seus més íntims secrets, a traves d'uns simples fulls de paper .... I ara, el tenia ell. I a traves d'aquest moble, podien comunicar-se, a traves...”del temps”. Encara que sonava a irracional, en Pau, anava lligant caps.
...---” Perdoni--” va interrompre aquell venedor---” però, m'acaben de trucar, que hi han uns clients que estan interessats en una altra casa.. i hauria d'anar-hi.. Si no li sap greu, vostè mateix pot continuar visitant la casa sol. No pateixi. Potser trigaré no molt més d'una hora...”--- Aquell home va marxar mig corrents, per por a no perdre dos possibles clients.
Pau es va acomiadar d'ell, quan aquell home ja era vaig al carrer, intentant pujar en el seu cotxe. Ell va continuar fixant-se en tot detall d'aquella casa, fins arribar al llit. Va fer pressió amb les mans, per indagar la comoditat d'aquell matalàs. Semblava fort, i al mateix, suau com una esponja. Sol dins de la casa, no va poder aguantar-se de sentir la temptació d'estirar-se. El seu cap va quedar mig enfonsat dins d'aquells coixins confortables. Les seves mans van començar a recórrer parts d'aquells llençols, com si volgués ...tocar-la. Sabia que en aquell llit, havia dormit ella. Volia saber, si d'aquesta manera la podria sentir dins seu. S'adona que, dins de la butxaca, porta cartes d'ella. Les treu i se les posa al nas per poder ensumar el seu perfum... Experimenta una sensació fora de lo normal. De tant en tant, gemega de plaer. Molt més que el plaer del sexe No entenia el que li estava succeint...Alló era indescriptible..inimaginable...
En mig d'aquells moments intensos, es dona la mitja volta i... ---” collons...”--- cridar en Pau. Veu, al costat seu, la figura d'una persona, reflectida a traves d'una transparenta imatge. De l'ensurt, Pau, cau del llit. Atemorit, torna a aixecar-se i...torna a veure aquella imatge fantasmal....La sang se li congela...Torna a amagar-se...Però més tard torna a aixecar-se, dient...----”.....Es... ella ....Es ella ¡¡¡¡... Es Tresa ¡¡¡¡
Tresa estava mig agenollada, damunt del mateix llit, i també, sobresaltada, mirant-lo estupefacta. Es podia veure el seu cos, tot i que reflectia una transparència. No era una imatge en tota la seva claredat. Sense tenir-les totes, poc a poc, en Pau si anava aproximant. Li dominava més, les ganes de poder “veure-la”, que aquella por fantasmal que sentia.
Tots dos es van quedar mirant-se, un a l'altre. Era com si s'inspeccionessin...No s'atrevien a dir-se res. En algun moment, ella deixar caure un tímid i vergonyós somriure...
----”Hola...”...Una sua i sonora veu, fora de lo normal, va trencar aquell silenci. Ell, espantat, va ajupir el cap, com si aquella veu, vingues de tot el sostre... Al adonar-se'n que era ella, es va posar dret, i la va tornar a veure. Ja no va tindre por.. Tot i que tenia un rostre angelical, li notava un patiment interior. Mica en mica, s'anaven acostant. Ella, amb un pas més tímid. En Pau, cada cop l'anava veient molt més maca, de com l'havia vist a traves d'aquella fotografia. Els seus cabells, queien lliures damunt de les seves espatlles. Duia una brusa, que transparentaven els seus pits...Ell, allargar la ma, cap a ella, en l'esperança que fes el mateix. Vergonyosament, com si no oses voler ofendre ,Tresa, estirar el braç fins contactar amb aquella ma que se li oferia.
D'una ma, va vindre l'altre. Tots dos estaven units per unes extremitats. Es van mirar fixament, i van caure en un mar de llàgrimes, abraçant-se, com si no volguessin separar-me mai més, deixant-se anar per aquells sentiments, que tant de temps els havien tingut amagats. A cada segon que passava, els seus cossos continuaven unint-se cada cop més, fins a formar un sol cos, per un igual. Ni ella se li veia aquella imatge fantasmal de transparència, ni a ell com a un mortal humà.. Tots dos, representaven un sol cos. Les seves mans recorrien les parts més intimes de l'altre. Els plors i els sospirs, eren continus. Però aquest cas era diferent. Les llàgrimes representaven una alegria, completament desconeguda. Eren de satisfacció. De tranquil·litat. De pau...De plaer...I tots dos van acabar en submergir-se dins d'un mon que només ells dos podien entendre.
I aquell vent de tramuntana, va entrar per aquelles finestres, bufant cada cop més fort. I se'ls va endur, com si fos un remoli. Segons més tard, l'habitació va quedar en un silenci absolut. No hi havia més que aquells vells mobles, tapats amb uns enormes llençols.
Mitja hora més tard, arriba aquell home, renegant de tot...----”No ser qui coi ha deixat la porta oberta”---digué, referint-se a aquella gran casa, on feia una bona havia estat amb Pau. Però, curiosament, aquell home no se'n recordava de res. Per ell, aquella visita, no havia existit mai. I tancant les portes, va marxar.
---”Creus que ens trobaran a faltar?”---preguntar Tresa.
---”No pateixis, crec que mai ens han trobat a faltar”---Li respongué Pau
---”Si no pateixo”--tornava a dir, Tresa, agafant-se, afectuosament, al cos d'ell. Jo ja tinc el que he desitjat tota la meva vida. Et tinc a tu”---deixant anar un gran sospir de satisfacció.
---”Jo també, Tresa, jo també”. El mon fictici, era el que vivíem. No aquest.
FINAL.
--7--
Aixi, doncs, que t'ha semblat?.
--7--
Creia que ja havies escrit el que t'ha semblat... No he pogut entrar abans perquè tenia exàmens.
Veus?. El que et deia: L'escrit que vaig fer va acabar en el dia 7 i, des de llavors, havien 17 respostes... (7-17) :)
I, creu-me, que és ara que m'he fixat en aquest detall
Publica un comentari a l'entrada