A voltes, la derrota es percep en una fracció de segon. Un instant precís determina la inclinació de la balança i una mirada, d’una brillantor concreta, fa abandonar batalles. I un to de veu i unes paraules, et fan ser conscient del terra que trepitges.
I
és aquesta la derrota inevitable. Aquella que ja havies anticipat. És la
batalla que havies encetat amb l’esperança de sobreviure sabent que no hi havia
victòria possible. I ets tossuda, i ho seràs sempre, malgrat el bagatge de les
espatlles.
I
ho seràs sempre perquè aquest serà el tret inequívoc de la teva existència quan
ja hagis perdut l’últim tros de fil dins el laberint. Serà llavors quan la seva veu
no tindrà cap validesa i el seu rostre esdevindrà difús. I serà llavors quan tu facis de la sal
de la brisa una espina per pintar de negre esteles damunt les pedres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada