La meva veu (et) parla des dels ecos dels poetes que van
ser. Avança entre els seus versos, sense cap importància, diluïda.
No és meu el missatge, ni meu el ritme. Però ho és el xiuxiueig
que desprenia cada cadència. I la tremolor de mans que els escrivien.
La meva veu, masculinitzada, t’escriu des dels dits dels
poetes que van ser.
No sóc jo, però Tu ets la mateixa.
-Dijous 19 de novembre-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada