I a la pregunta <<I això no marxarà mai?>> la cara de la metgessa ja ho ha dit tot. Observo el procés dels seus ulls, l'arqueig reflexiu de les seves celles. El seu cap és ara mesurant les paraules -eufemismes- que intentaran mantenir l'esperança que es nodreix d'agonies, que nodreix les agonies. L'observo i no sap que en el fragment de temps, potser mig minut, en què ella triga ara en trobar-les, jo ja m'he aturat.
Ja n'hi ha prou. Ja s'ha acabat.
Quan ella trobi la paraula exacta per convèncer-me i relativitzar, veuré que menteix. Veuré que ella és a una paraula precisa de la fugacitat d'un cafè, d'una cigarreta.
I des del fum efímer de la seva cigarreta sabré que la cronicitat del meu dolor és la del meu cos, la de la meva vida. I poc més que això: la immortalitat.
Ja n'hi ha prou. Ja s'ha acabat.
Quan ella trobi la paraula exacta per convèncer-me i relativitzar, veuré que menteix. Veuré que ella és a una paraula precisa de la fugacitat d'un cafè, d'una cigarreta.
I des del fum efímer de la seva cigarreta sabré que la cronicitat del meu dolor és la del meu cos, la de la meva vida. I poc més que això: la immortalitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada