Avui he deixat d'escriure sobre tu. He deixat anar el text que t'havia escrit damunt la taula i m'he aixecat de la cadira, amb aquest pensament entre cella i cella. Cop de taula, la decisió ja era presa.
I ha fet crac. La cadira ha fet crac. El soroll ha trencat la majestuositat del gest, deixant-me en evidència davant dels llibres dels prestatges; davant les grans obres.
No m'he sabut avenir de la caiguda que em venia a sobre. I des del terra, he pogut mesurar com de distant era el text que t'escrivia. Les lletres verdes, ni s'apreciaven ni es distingien. Semblaven part d'un text vell i antic, dels groguencs prestatges que em miraven, dels que s'amaguen i s'obliden.
I, així, des del terra, he sentit el vertigen de veure com les lletres havien pres la seva decisió. Autònomes, òrfenes de creadora, sortien per la finestra; mirant-me com tu em mires ara. Decebudes de mi, i enrabiades, no han sabut més que seguir el meu exemple. I volant pel barri, han anat desdibuixant-lo, esborrant-lo. Primer, el verd dels arbres i, després, les seves formes, les places amb nom de dona i la masia i la terrassa del bar i les línies que el delimiten i el configuren. He quedat envoltada entre les restes d'un barri esborrat de colors, contorns i essència.
En el seu comiat, m'han deixat escrites unes paraules -les últimes- al vidre de la finestra. El verd de les seves lletres em cridava: «No podràs escriure sobre el barri, si no escrius sobre...»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada