You can write down his words;
You can keep up his pictures.
You can cage a bird
but you cannot ensure its future.
You cannot prevent the children weeping
to make them smile.
You cannot cover his voice with tiles
to avoid its fading.
You cannot deflect darkness
to preserve brightness
-but you can look at the rising Sun
or wait for its setting-.
És del 12 de juliol d'aquest any que ja marxa. És bastant simple i gens bo si voleu, però l'havia de recuperar.
El Conte
Amb la cistelleta
el Llop
(i
d’un cop
amb la Lluna
i la panxa
ben plena)
Hi havia una vegada.
Encara sembla que m'hagi de llevar demà i veure que ho he somiat. Segur que molts penseu que aquest concurs no és gaire important, i objectivament potser no ho és, però per mi ho és molt. Segurament és una de les millors coses que m'ha passat mai. I per què? doncs perquè era el primer cop que em presentava a un concurs i no m'esperava pas el resultat que ha tingut.
Com ja he dit a algunes persones, moltes gràcies a les que em vau acompanyar divendres. I sobretot també, gràcies per aquelles que us ho vau llegir quan us ho vaig demanar. Perquè en aquell moment possiblement el relat o no estava acabat, o en tenia seriosos dubtes sobre el seu contingut. I és per vosaltres que no ha acabat a les escombreries.
Escriure m'ha ajudat molt en certs moments i suposo que no m'he
perdut a mi mateixa perquè he sigut capaç d'expressar les meves idees i sentiments per mitjà de l'escriptura. Fent-ho he descobert que realment m'agrada i que és una de les coses que vull fer a partir d'ara.
Moltes gràcies gent, per llegir-me, de debó que és el millor que
heu fet. Sacrificar 5 o 10 minuts del vostre temps lliure per llegir un relat que no teniu obligació de llegir, diu molt de vosaltres. I ho dic sincerament perquè hi ha gent que no l'ha llegit perquè no ha volgut.
És legítim i no sóc rancuniosa en aquest aspecte. Ja he començat a
donar les gràcies personalment però com encara em queda molta gent
m'anticipo i ho dic per aquí :)
Moltes gràcies.
Per mi va ser un honor que la gent del jurat, gent que considero
importants i alguns certs ídols, se'l llegissin. Per això em vaig
presentar. Suposo que tothom necessita un cert reconeixement encara que els amics i família et llegeixin. Però en cap cas m'imaginava que pogués sortir escollit. I per això crec que us dec un agraïment! Perquè sense els que l'heu llegit no hi ha relat i això ho pensaré sempre!!
Ja ho vaig posar al bloc en el seu moment, quan vaig publicar el relat:
- Els meus personatges van viure en el moment que vosaltres vau llegir la seva història.
Sense això, serien quatre pàgines guardades a un calaix. I sense
les vostres opinions, crítiques i suggerències no l'hauria presentat a
concurs mai.
Per les persones que últimament dubten de la seva capacitat com a
escriptores: endavant, si us plau! de debó que ho feu de conya. Si no
m'agradés, us ho diria. No deixeu d'escriure mai, ok?
La imatge correspon al III Fòrum Contra
Gràcies també a Spock i Neith, els meus amics blocaires!
Sláinte :=)
“Estimat diari” (és així? )
Fa temps que volia començar un diari. Avui t’he vist en una botiga i he sabut que és aquí on he d’escriure el que em passi a partir d’ara, el que pensi o simplement el que vulgui. M’agrada molt la fada que hi ha dibuixada a la portada així que el nom que he escollit és Chessynrae. És un nom elf. A què és bonic?És molt avorrit això de “diari”... A més, ets més semblant a una llibreta.
Per cert, jo
Ara vivim en una ciutat molt a prop de Barcelona. El meu pare diu que aquí s’hi està bé però que no hi ha res com els llacs, les muntanyes, els rius i els arbres irlandesos. Allà el verd és sagrat i aquí insisteixen en fer-lo desaparèixer. Des d’on visc ara es podia veure el mar clarament. Segons el meu pare, s’hi veia fins i tot la sorra. Fa tants anys d’això que tothom sembla haver-ho oblidat. Ara amb prou feines podem veure l’horitzó i si per casualitat t’apropes al mar veuràs que no està menys brut que l’any anterior. Els pisos són els substituts dels arbres, els diners són el més important però ningú se n’adona que els diners no es respiren. El gris pel verd, els pisos pels arbres i els diners per l’aire i l’aigua...
Tinc 15 anys (què jove!). Alguns encara dirien que sóc una nena i que les línies que acabo d’escriure són els pardals que tinc al cap, propis de la meva edat. La veritat és que no m’invento res, només cal mirar el paisatge.
Jo em sento molt jove però no sóc pas una nena... Bé, sé pensar i reflexionar per mi mateixa, oi? El meu pare sovint diu que és justament per això que m’assemblo a ella. Mai m’ha dit coses dolentes sobre la meva mare. Segur que en tenia, com tothom, inclòs el meu pare. Sé que tot i que li agrada aquesta ciutat, perquè és on ha nascut i on va créixer, enyora la meva mare. En el fons sé que li agradaria retrobar-se amb ella. Deixaria aquest lloc per tornar a Irlanda?
Fa massa vent. No és gens normal aquí, en aquesta època. Em sembla que no trigarà gaire a ploure. M’acomiado abans que marxi la llum!
Fins aviat Chess,
Niamh
El vent es despertà i els curiosos núvols s’agruparen per observar com la cendra s'anava endinsant, cada cop més, en la terra. Les primeres gotes començaren a caure i, en un instant, la tempesta ja era damunt dels dos joves.
“Anem, reina. Ni tan sols avui el temps ens acompanya. No sé perquè coi no pot fer sol en una ocasió com aquesta”.
“No diguis això. La natura segueix el seu curs i no s’atura per res. Al cap i a la fi, res no ha canviat i no farà pas bon temps perquè tu ho desitgis, no?”
“Ja...”
“Abans els colors eren més vius, fins i tot quan plovia. Ara l’olor a pluja i el verd em semblen tan foscos que
“Anem reina que si continua plovent així agafarem un refredat”.
Malgrat la seva edat, l’àvia es troba bé de salut. Els anys l’han feta sàvia, tant llesta com el diable i la seva intel·ligència no ha canviat.
La tempesta ha marxat i les gotes d’aigua es dilueixen en el vidre davant l’imminent aparició del Sol.
Aparquen el cotxe davant la porta. Ambdós baixen del cotxe excepte l’àvia que prefereix quedar-se dins. Observa com la seva filla i el seu marit avancen lentament, apropant-se a la porta. És un edifici blanc, recent pintat, amb portes automàtiques. Per l’exterior és similar a una casa.
Les portes s’obren, la filla i el marit entren i darrere d’ells tornen a tancar-se les portes. L’àvia pot veure perfectament que en comptes d’una casa allò sembla ben bé un hospital ja que l’interior és del mateix blanc característic. La seva filla i el seu marit s’han aturat en una casa que és semblant a un hospital. No sap exactament per què ho han fet però ho sospita i el seu rostre, de sobte, canvia.
L’àvia sempre ho parla tot amb la seva filla. Bé, de fet ja fa temps que no ho fan. Potser és aquesta la causa de que no li hagi sorprès. Però, malgrat tot, no pot contenir la tristesa. Entre la imatge borrosa i la pluja, que ha tornat, veu com la Sandra, que és la seva filla, i el seu company tornen ràpidament cap al cotxe.
13 d'agost de 2006,
21:17 hores.
Hola Chess! Com anem?
Ara t’estic escrivint amb una ploma que m’ha regalat el meu pare. Està gravada amb la paraula “ERLINA”, que no sé exactament què vol dir. El meu pare me l’ha donada perquè diu que era el moment ideal per fer-ho. Suposo que s’haurà adonat que he començat un diari i per això me l’ha regalada. M’ha dit que era de la meva mare. Es veu que ella escrivia molt, sobretot durant els seus últims mesos.
Per cert, no t’he dit el nom del meu pare encara! Es diu Carles. És maquíssim! Doncs ell, m’ha donat la ploma amb una carta que posa “per a
Aquesta és la segona part que vaig dir que posaria l'última. Encara em queden escrits per "recuperar" però que segurament no penjaré fins que els arregli... ^^ Aquest escrit el vaig començar al febrer i el dia 10 de febrer vaig passar les primeres pàgines a ordinador. Vaig fer una pausa pels exàmens i el vaig reprendre a finals de març. El 6 d'abril el vaig acabar però fins ara fa uns dies no he fet les últimes modificacions. Per tant, puc dir que entre dijous 19 i divendres 20 de juliol vaig escriure les modificacions. De moment, són les últimes i així ho penjo. Si en faig més, ho posaré i actualitzaré la data.
Modificació més recent i definitiva: 6 de novembre de 2007.
Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.
-Mikel Laboa-
Si li hagués tallat les ales
hauria sigut meu,
no s'hauria escapat.
Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.
I jo...
Jo el que estimava era l'ocell
Els Ocells
“Mama, aquell ocell! Ocell!”
“Aquell ocell? T’agrada?”
“Sí, sí! Com es diu?”
“És un pardal. Sempre n’hi ha molts per aquí.”
“En vull un! El puc agafar?”
“No, Mar. Els pardals són difícils d’agafar. Els ocells que viuen en llibertat no els podem agafar.”
“Per què? És molt maco! Si l’agafem i el tenim a casa segur que no li passarà res de dolent!”
“Però Mar, si tanquem en una gàbia els ocells que han viscut en llibertat, es moren de pena.”
“I aquell? Què és?”
“Quin?”
“Aquell negre i gran.”
“Allò és un corb! Que estrany. No és gaire comú trobar-los a la ciutat... Ràpid, tanquem la finestra que està a punt de ploure i encara he de fer el dinar! Si vols, ves a fer-li un dibuix al teu pare.”
“Sí, mama! Li faré un pardal!”
Es quedà mirant el corb i veient com els núvols negres s’apropaven. Va fer un dibuix que semblava clarament un pardal i el va deixar damunt la taula per donar-li al seu pare quan arribés.
Ell no trigà gaire en arribar. De seguida va preguntar si el dinar estava fet i remugà en veure que no ho estava. En sentir-lo, la mare es va afanyar per acabar d’enllestir el dinar.
“Papa! T’he fet un dibuix! Mira, t’he deixat un espai. Pots dibuixar el que vulguis. Així, serà dels dos!”
“Oh! És un pardal? Ja sé quina cosa dibuixar, puc?”
“Sí!”
“Falta una gàbia. Tots els ocells tenen gàbia, oi?”
La mare es va girar i el va mirar.
“Però si els fiques en una gàbia es moren de pena!”
“Qui t’ha dit aquesta ximpleria? Els animals no es moren de pena. No tenen sentiments. Se’ls ha d’engabiar perquè no s’escapin. Així, evitem que algú altre se’ls pugui quedar.”
Els dissabtes,
“Potser no els han agradat les galetes”, pensà mentre mirava per la finestra.
“Què fas Mar? Vine, anem a fer galetes!”
“Galetes? Han tornat els coloms?”
L’olor de les galetes sortia per la finestra.
A l’escola li havien explicat que els coloms són ocells bruts, que hi havia gent que els enverinava perquè desapareguessin.
“Ja estan les galetes! Va, anem a posar-les a taula que el teu pare arribarà aviat!”
Les dues van parar la taula pel dinar i posaren les galetes per postres.
El pare, però, no apareixia. No era el primer cop que passava així que la mare no va pensar a trucar-lo. Va dir a
“I les galetes?”, digué
“Menja-te-les o guarda-les a la nevera. Però saps que al teu pare no li agraden”
“On és el pare?”
“Treballant, Mar. Ves a jugar a l’habitació.”
“Faré coloms”, pensa amb deteniment.
“I menjaran galetes! Segur que veuran que els recordo i tornaran al parc!”
“Mar! Ajuda’m a estendre la roba. Quan acabis el dibuix anirem una estona al parc amb els veïns”.
El rellotge tocà les sis de la tarda. El dia estava ennuvolat i preveia tempesta. Tot i això,
“Papa, hola!”
“On aneu?”
“Al parc! Donarem galetes als coloms!”
“Saps que no m’agraden els coloms.”
“Mar, surt a fora vejam si veus el veí.”
“Sí, mama!”
“On vas?”
“Anem al parc, a passejar una estona.”
“No m’agrada. No em cau bé i ho saps.”
“Qui? Necessito estirar les cames i a
“Pugem a casa?”, diu agafant-li la mà.
“No,
“Ah!”, fa l’Anna.
“Fan jocs de palmes? Què diuen? No reconec la cançó”, diu en Pau.
“Deixa que vagi amb el teu veí.”, diu ell.
“No. Vull prendre l’aire jo també.”
“Va, anem.”
“Sí, jo sé quina és!”, diu
“Mama, què no vens? Ja feia estona que esperaven!”
La mare surt de la porteria i comencen el camí cap el parc.
“Mama, què tens?”
“Res, fa una mica de fred.”
“Vols que tornem i agafes la jaqueta?”, diu en Guillem.
“No, no cal. Estic bé, gràcies”, diu dibuixant un somriure.
Els ulls, però, no menteixen. De camí al parc sap que no ha fet bé de marxar i s’esgarrifa de pensar en la tornada.
“Mama, em puc quedar a casa d’en Guillem a dormir avui?”
“Demà has d’anar a l’escola”.
“No pateixis. Es pot venir amb nosaltres. Així descanses. Últimament fas mala cara”, diu en Guillem.
Un cop han arribat del parc,
“Que dormis bé, mama!”
“Porta’t bé, d’acord? Demà, et quedes a dinar a l’escola. Enrecorda’t. Però truca’m, d’acord? A la tarda t’aniré a buscar i si no tens gaires deures anem al parc que avui no feia gaire bon dia.”
“Sí! Dóna-li això al pare!”, digué
“Sí, bona nit! Porta’t bé!”
La porta es va tancar i va començar a buscar les claus per la bossa. De seguida es va posar nerviosa i de sobte, hi va haver un llamp. Després un tro va sentir-se a tot l’edifici. La tempesta havia arribat i no tenia previst marxar. Ella seguia sense trobar les claus. Va sentir com un calfred li estremí el cos. Palplantada, mirant la porta es va espantar. Se li havia fet un nus a la gola i un fort neguit li oprimia el pit, que li impedia respirar.
Un cop ha trobat les claus, intenta obrir la porta però la clau es trenca. El bocí ha quedat dins i la resta és a terra. No li queda més remei que picar el timbre. El timbre, però, no funciona. Rabiosa, li dóna un cop mortal a la porta i aquesta s’obre. Roman sorpresa uns instants davant la porta. No se sent res al interior del pis. Lentament, com un lladre avança uns passos i travessa la porta. Comprova, com un policia, tots els racons. Tanca silenciosament la porta i avança sigil·losament cap a la cuina. El dibuix de la nevera ha caigut. Ella ho veu i s’ajup a recollir-lo. Però una brisa d’aire, que havia entrat per la finestra, desplaça el pardal uns metres. Gatejant, arriba fins on s’ha aturat el dibuix i l’agafa. Mentre mira el dibuix nota una altra presència davant seu. Per un instant pensa que l’aire ha dut un nou objecte. De seguida s’adona que està equivocada. Són uns peus. Els reconeix fàcilment i un calfred li torna a recórrer el cos. Les mans, que subjecten el dibuix, canvien de color progressivament. S’han tornat pàl·lides, d’un color blanquinós que recorda al d’un cadàver.
La foscor ha marxat i el Sol insisteix a obrir-se camí. És incapaç de moure’s. Els ulls li pesen, les cames fan força per seguir estirades i els braços resten immòbils. Aconsegueix obrir els ulls i es veu estirada al terra. De sobte, un seguit d’imatges la sobresalten.
“Un somni? Segur, per un moment he cregut que era real”, pensa.
Riu alleujada.
Li és difícil aixecar-se. Ho intenta però les cames no li responen i els braços no tenen prou força. Comença a espantar-se i gateja cap al bany.
Amb impuls aconsegueix agafar-se al moble del bany i s’aixeca. Es troba davant el mirall i xiscla com si un fantasma l’hagués travessada. Rígida, gelada, semblava una altra persona. S’adona que no era el primer cop que veia aquell rostre. El soroll del telèfon la fa reaccionar.
“Si?”, diu amb veu amarga.
“Mama, sóc jo! Truco del cole! Mama?”
“Sí, t’aniré a buscar quan surtis.”
“Què et passa?”
“Res, estic una mica cansada. Ens veiem després.”
Va a buscar
“Mama, avui no fa sol.”
“No, avui tampoc. La tempesta va esclatar ahir però no sembla que tingui intenció d’anar-se’n.”
“No t’amoïnis, mama. Dintre de poc tornarà a sortir el sol”, somriu.
“Sí. Podré lluir aquestes ulleres pel carrer sense que em mirin malament”, pensa i somriu tímidament.
Tornen a casa i
“Què ha passat?”
“On?”
“El dibuix! Per què està trencat? Ha estat el papa? Ara els coloms no tornaran!”
Passen els dies i les setmanes.
“Mama, demà és el cumple del papa.”
“Sí, ja ho sé.”
“Li fem un pastís? Em van donar una recepta a l’escola l’altre dia.”
“D’acord, com vulguis.”
“Li podem dibuixar un colom de xocolata?”
“Al teu pare no li agraden.”
L’endemà el pare entra a casa. La taula és parada i el pastís és al centre. Però només hi ha un plat i una cullera.
“Mama! Una oreneta ha caigut aquí!”
“Sí, la veig! Això vol dir que la primavera ja és aquí!”
“No més tempestes?”
“No ho sé”.
“Però ha caigut, què fem?”
“Té les ales llargues, veus que les té enganxades al terra? Així no pot volar. L’has d’agafar i llençar-la a l’aire.”
“Caurà!”
“No, ella mateixa estendrà les ales i volarà per si sola.”
El pare s’apropa a la taula i ensuma el pastís. Agafa la cullera i un tros de pastís. S’ha emportat el cap del colom.
“Mama, el papa ha arribat i ja està menjant-se pastís!”
“És veritat. Anem!”.
“No, no! L’he fet només per ell. És el seu aniversari”.
La mare la mira desconcertada.
“Ha arribat la primavera! Tot anirà bé mama, ja ho veuràs”.
“Sí, demà començarà un nou dia”.
El pare continua menjant pastís.
Agraeixo molt a totes aquelles persones que s'han llegit aquesta història. Les crítiques, suggeriments, comentaris, independentment de si eren positius o negatius m'han ajudat molt, si més no pels pròxims relats. Aquest és el primer que feia seriosament i me n'alegro molt que
No sé pas si algú sap el per què d'aquest escrit.
La visió de les coses pot canviar en qüestió de segons. Tot i que el món i les coses que el formen segueixen i seguiran igual després que marxem, els teus pensaments, idees, sentiments i diferents situacions te'l fan veure amb diferents ulls cada dia. Els colors apagats són cada cop més apagats quan estàs trista. En canvi, si estas alegre fins i tot el color rosa et pot semblar fantàstic.
En moments d'alegria aquest escrit s'hauria convertit en deixalla o estaria reciclant-se entre els papers. No ha sigut així i encara que el meu estat d'ànim canvia totalment quan el torno a llegir, me n'alegro seguir-lo conservant.
Aquest escrit data del dia 19.03.2007.
No hi ha cap dia que la casa deixi d’estar buida. El color de les parets és cada cop més pàl•lid. La casa ens va arraconant i furiosament ens empeny a la terrassa.
Ha arribat la primavera. Però, els ocells no canten. La llum els obliga a estar desperts i, mirant al buit, passen el dia esperant ansiosament la nit. El gat tampoc juga com ho feia. Només dorm, no menja, i resta en el lloc que fa un temps estava ocupat.
Ella ho carrega a les espatlles. Ha emmudit, no diu paraula. Mira i el rostre no menteix. El temps ho cura tot, diuen. Per a ella cada minut l’esgota, la mortifica. La cuina és el seu refugi. Les hores cuinen plats diferents, per ningú. Pensa que estaran celebrant plegats el seu sant. El fill li podrà donar els regals que tenia guardats tots aquests anys i ella espera, impacient, el dia de la retrobada.
Sí, tercera part. Tot i que sóc dona de lletres sé comptar i sé que després de la primera part vé una segona. La segona part no la penjaré encara. Serà l'última perquè és la que més m'agrada i perquè entre d'altres coses encara està pendent de revisió. És l'únic escrit que sí he revisat faltes i pròximament el contingut perquè m'he pres un pèl en serio aquest tema d'escriure. Per això deixem la segona part pel final i continuem amb la tercera. La tercera i la quarta part van estretament lligades perquè les vaig escriure successivament.
Aquest escrit data del dia 18-03-2007.
Hi ha algú a qui no li agradi viatjar?
Tres o Tres mil vides
Viatjaré a indrets que mai he trepitjat. Trepitjaré ciutats que mai he visitat. Visitaré persones que mai envelliran. Jugaré a ser Déu. Viuré mil vides, seré immortal. Seré dona, home, animal i cosa. I mar, vent, foc i aigua alhora. Seré present, passat i futur. Faré, seré, viuré allò que sempre he somiat. Sense testimonis si altres ulls no decideixen seguir-me en el meu viatge.
Segueix-me. Et guiaré per indrets que mai has trepitjat. Trepitjaràs ciutats que mai has visitat. Visitaràs persones que mai envelliran. Viuràs mil vides que jo ja he viscut. Miraràs el present, el passat i el futur en un instant. Començaràs un viatge. Faràs realitat un somni o l’apagaràs per sempre.
"Recuperant realitats" seran unes entrades que posaré en aquest bloc, que pertanyien a l'altre bloc que tenia. Era una sèrie d'escrits que van sorgir en determinats moments. No estan revisats, ni corregides les faltes, en el cas que hi hagin, perquè ho he volgut deixar tal i com van sortir. Considero que són els primers bocins de realitat que vaig empassar-me moments abans d'escriure'ls i per això prefereixo conservar-los tal i com els vaig escriure. Alguns ni tan sols estan acabats. Els considero, també, el meu petit diari de fa uns mesos i del darrer any, que em van ajudar a fugir. Suposo que per això els hi tinc estima, encara que literàriament no són cap tresor. Per mi si ho són perquè, com deia, em van ajudar a expressar-me i treure tot el que tenia a dins. Aquesta primera part és una història no acabada i tot i que està plena de tòpics és quasi real perquè alguns tòpics provenen de la realitat propiament dita. Si no haguessin succeit potser no se'ls anomenaria tòpics, o ni tan sols existirien.
Aquest escrit data dels dies 16-17/08/2006
Crònica d'una realitat:
Abans tot era fantàstic, creies que era el millor home del món i amb el que volies viure eternament. Tot és molt bonic si restes callada, només escoltant. Però tot són flors i violes i ocellets així que mentre segueixi així, tot anirà bé. Ets en un núvol, i ell és el millor de tots els homes amb el que t'has trobat. Encara no us heu casat, no cal córrer, primer viureu junts i demà ja veurem.
I sense adonar-te tot comença un dia. Esteu en un sopar amb uns amics, en aquell restaurant que tant li agrada al teu xicot. Com és normal, estan parlant d''un tema que t'interessa i creus que tu també hi has de dir la teva. Intentes integrar-te a la conversa però ell et diu que t'esperis que havia de parlar. Passada una estona, creus que ell ja havia acabat de parlar i intentes, de nou, afegir-te a la conversa però és impossible doncs et mana a callar un altre cop. Finalment, ja estàs cansada i vols parlar, doncs creus que són els teus amics també i bé has de poder participar en la conversa! Insisteixes, intentant dir més de tres paraules seguides però ell diu "Calla, que no en saps res tu!" I el primer cop que t''ho fa tu et sents impotent i penses en aixecar-te i fer-li una cara nova, però en comptes d''això optes per no fer cap numeret i dir-li que potser s''estava passant una mica i que tu també tens dret a opinar. Ell no t'escolta, o això sembla, i segueix parlant amb els amics.
La noia que és la teva amiga, comença a sospitar que potser el teu xicot no és tant amable com sembla, però creu que allò és fruit de la casualitat, que potser havien discutit aquell dia i que estaven tots plegats una mica nerviosos.
Acaba el sopar i aneu cap a casa. De camí cap a casa tu no goses obrir la boca i ell camina ferm i convincent. Però un cop a casa, allò s'ha de solucionar i t'acostes a ell. Intentant solucionar la petita discussió del restaurant t'adreces al teu xicot. Li dius que no entens com t'ha pogut respondre així i que si s'havia molestat per alguna cosa era millor parlar-ho. Et respon exigint-te que no el tornis a deixar en ridicul davant els seus amics. Tu li contestes que "els seus amics" també són els teus i que intentar debatre en una conversa no és deixar en rídicul a ningú. De cop, li canvia l''expressió de la cara, tu no l'havies vist mai així. T'esgarrifes, i ell et dóna una hòstia. Tu, naturalment, t'hi tornes donant-li més fort però ell et dóna un cop de puny que et deixa caure al terra. T'espantes i dubtes si t'has d'aixecar o no, si li has de tornar el cop de puny... Però no et dóna temps, t'ha agafat pel braç, t'ha aixecat i creus que et demanarà perdó. Et posa contra la paret i amb la mirada d'abans et diu que el pròxim cop que li aixequis la mà et mata.
Ell es queda veient la tele, i tu marxes a l'habitació intentant comprendre que és el que havia passat. T'asseus al llit i notes que quelcom cau per la cara. No són llàgrimes, t'has quedat gelada, és sang. T'eixugues com pots la cara i sobretot el nas. Això t'hauria de posar alerta, i de fet ho fa, i penses que l'endemà mateix marxaràs a casa els teus pares i que te n'oblidaràs de tot i sobretot d'ell. Decideixes que no cal esperar a l'endemà, que marxes aquella nit mateix; a l'endemà ja veuries que faries. Potser les coses s'havien calmat, l'estimes massa com per oblidar-lo. T'aixeques decidida a fer-ho, però el teu xicot entra a l'habitació. D'acosta a tu, plorant, et diu que ho sent moltíssim, que no sap què ha fet, anava una mica begut pel sopar i no sabia el que és feia. Estava nerviós i estressat per la feina, últimament el seu cap no li deixava en pau... Plora desconsoladament i està de genolls davant teu. Penses que el que has de fer és donar-li una patada al cap, però ell comença a donar-se cops al cap contra el terra. El mires, et fa pena, creus que potser és veritat, però que s'havia passat. Ell et mira i et diu que t'estima molt i que no tornarà a passar. I tu t'ho creus i l'abraces.
Passen uns mesos i tot torna a ser flors i violes i ocellets. I arriba el moment de casar-vos. Ets feliç, ja gairebé no te'n recordes d'aquella "discussió". El teu xicot és el de sempre.
Ja esteu casats, i tu estàs embarassada. Malgrat ell no va rebre la notícia amb gaire bona cara, tu te n'alegres moltíssim perquè tindràs una nena i aviat podràs pentinar-la i jugar amb ella.
Fas el dinar i us seieu a taula. Et serveixes i comences a menjar però ell no es mou. Et mira i et diu que li serveixis el dinar. Tu no vols discutir, aquell dia és el millor de la teva vida i li poses el dinar al plat. Comenceu a dinar, i com esteu molt callats, comences a explicar-li que ja tens ganes de que neixi la nena, i que creus que li has de posar un nom ben bonic, que li faràs trenes... Ell deixa anar un crit, et diu que ja en té prou de sentir-te, que vol dinar tranquil. Es repeteix la mateixa discussió que fa uns mesos, aquest cop tu estàs embarassada i et fa por haver perdut la filla.
Agafes la baixa per malaltia uns dies, li dius al teu cap que has agafat una grip i que la metgessa t’ha dit que hauràs d’estar al llit una setmana. Et fa por sortir al carrer, però ho has de fer. Has d’anar a comprar, doncs la nevera està buida. Al mirall veus que no fas gaire bona cara, però que almenys amb els blaus que et va deixar als ulls, no se’t notaven les ulleres de no dormir en tota la nit. És hivern i fa un fred que pela, però agafes unes antigues ulleres de sol, que acostumaves a posar-te quan sorties a l’estiu. Vas al mercat, et costa caminar però intentes que la coixesa no es noti gaire. El peixater et pregunta, com es pot anar amb ulleres de sol en ple hivern! Li dius que tens conjuntivitis i que la metgessa t’ha dit que és millor dur ulleres.
Arribes a casa i no pots més, el teu marit no hi és així que penses que és un bon moment per marxar, a casa dels teus pares estaràs millor. No obstant és una idea que marxa del cap ràpidament. Penses en la teva filla, no la vols deixar sense pare, se l’estima molt.
Arriba el teu marit, no ha tingut un bon dia a la feina, i mentre esteu dinant en silenci et diu que has de deixar de treballar definitivament. Li dius que això no pot ser, és impossible, t’agrada la teva feina! Li dius que la deixaràs el temps necessari, amb la baixa per maternitat però que després hi tornaràs. Et respon que el seu cap li ha apujat el sou i que amb el seu ja tindreu prou, i que és clar algú s’ha d’ocupar de la nena. T’ho repenses, la nena ha de créixer amb la mare al seu costat i de fet si ja podeu sobreviure amb un sou... Al dia següent, vas a parlar amb el teu cap i deixes la feina.
Passen uns dies i t’avorreixes, estàs cansada ja d’estar-te a casa tots els dies. El teu marit no hi és i les teves amigues et truquen per anar a sopar aquella nit i tu decidida els hi dius que sí, fa temps que no les veies. Arriba la nit i t’arregles per anar a sopar. El teu marit et veu i et pregunta què fas i on vas. Li dius i dóna un cop a la paret del teu costat, et diu no pots que les teves amigues no són aigua clara. “Mira si fa temps que no et truquen per sortir, només et tenen enveja, tu t’has casat i estàs embarassada”. Si, feia temps que no et trucaven i no entenies perquè, ell sempre agafava el telèfon i mai era per tu. Agafes el telèfon i dius que aquell dia és impossible, t’ha sortit un imprevist.
Sense adonar-te passen els anys, la teva nena ja té deu anys, sembla que les pallisses s’han reduït però un dia ell no arriba a casa. T’amoïnes, són més de les dues de la matinada. Es sent la porta, i vas a veure que li ha passat. Havia estat al bar i està borratxo, et diu que el seu cap li ha acomiadat perquè s’entenia amb la seva dona . Aquell cop no havies alçat més la veu que ell, no havies respirat més fort, ni tan sols li havies mirat malament, no hi havia cap raó... Ell s’ha quedat a dormir la mona al sofà, i notes que algú et crida però no l’acabes de sentir bé. Obres els ulls, la teva nena t’està cridant i no deixa de plorar. T’aixeques com pots, i ella t’abraça. Va a l’habitació, i et porta una bossa plena de roba. Entens que aquell dia ja és el definitiu, no penses aguantar més. Ell es desperta i et diu que com obris la porta i marxis et seguirà sempre i que algun dia t’agafarà, tu ets només d’ell. Però amb ràbia, agafes la porta i marxes.
Arribes a casa dels teus pares, ploreu i parleu tota la nit. Passen dos o tres dies i vas a l’escola a buscar a la teva filla però sents que et segueixen. Potser és la por que et juga una mala passada o és que realment hi ha algú que et segueix.
