Recuperant realitats (I)

"Recuperant realitats" seran unes entrades que posaré en aquest bloc, que pertanyien a l'altre bloc que tenia. Era una sèrie d'escrits que van sorgir en determinats moments. No estan revisats, ni corregides les faltes, en el cas que hi hagin, perquè ho he volgut deixar tal i com van sortir. Considero que són els primers bocins de realitat que vaig empassar-me moments abans d'escriure'ls i per això prefereixo conservar-los tal i com els vaig escriure. Alguns ni tan sols estan acabats. Els considero, també, el meu petit diari de fa uns mesos i del darrer any, que em van ajudar a fugir. Suposo que per això els hi tinc estima, encara que literàriament no són cap tresor. Per mi si ho són perquè, com deia, em van ajudar a expressar-me i treure tot el que tenia a dins. Aquesta primera part és una història no acabada i tot i que està plena de tòpics és quasi real perquè alguns tòpics provenen de la realitat propiament dita. Si no haguessin succeit potser no se'ls anomenaria tòpics, o ni tan sols existirien.

Aquest escrit data dels dies 16-17/08/2006

Crònica d'una realitat:

Abans tot era fantàstic, creies que era el millor home del món i amb el que volies viure eternament. Tot és molt bonic si restes callada, només escoltant. Però tot són flors i violes i ocellets així que mentre segueixi així, tot anirà bé. Ets en un núvol, i ell és el millor de tots els homes amb el que t'has trobat. Encara no us heu casat, no cal córrer, primer viureu junts i demà ja veurem.

I sense adonar-te tot comença un dia. Esteu en un sopar amb uns amics, en aquell restaurant que tant li agrada al teu xicot. Com és normal, estan parlant d''un tema que t'interessa i creus que tu també hi has de dir la teva. Intentes integrar-te a la conversa però ell et diu que t'esperis que havia de parlar. Passada una estona, creus que ell ja havia acabat de parlar i intentes, de nou, afegir-te a la conversa però és impossible doncs et mana a callar un altre cop. Finalment, ja estàs cansada i vols parlar, doncs creus que són els teus amics també i bé has de poder participar en la conversa! Insisteixes, intentant dir més de tres paraules seguides però ell diu "Calla, que no en saps res tu!" I el primer cop que t''ho fa tu et sents impotent i penses en aixecar-te i fer-li una cara nova, però en comptes d''això optes per no fer cap numeret i dir-li que potser s''estava passant una mica i que tu també tens dret a opinar. Ell no t'escolta, o això sembla, i segueix parlant amb els amics.

La noia que és la teva amiga, comença a sospitar que potser el teu xicot no és tant amable com sembla, però creu que allò és fruit de la casualitat, que potser havien discutit aquell dia i que estaven tots plegats una mica nerviosos.

Acaba el sopar i aneu cap a casa. De camí cap a casa tu no goses obrir la boca i ell camina ferm i convincent. Però un cop a casa, allò s'ha de solucionar i t'acostes a ell. Intentant solucionar la petita discussió del restaurant t'adreces al teu xicot. Li dius que no entens com t'ha pogut respondre així i que si s'havia molestat per alguna cosa era millor parlar-ho. Et respon exigint-te que no el tornis a deixar en ridicul davant els seus amics. Tu li contestes que "els seus amics" també són els teus i que intentar debatre en una conversa no és deixar en rídicul a ningú. De cop, li canvia l''expressió de la cara, tu no l'havies vist mai així. T'esgarrifes, i ell et dóna una hòstia. Tu, naturalment, t'hi tornes donant-li més fort però ell et dóna un cop de puny que et deixa caure al terra. T'espantes i dubtes si t'has d'aixecar o no, si li has de tornar el cop de puny... Però no et dóna temps, t'ha agafat pel braç, t'ha aixecat i creus que et demanarà perdó. Et posa contra la paret i amb la mirada d'abans et diu que el pròxim cop que li aixequis la mà et mata.

Ell es queda veient la tele, i tu marxes a l'habitació intentant comprendre que és el que havia passat. T'asseus al llit i notes que quelcom cau per la cara. No són llàgrimes, t'has quedat gelada, és sang. T'eixugues com pots la cara i sobretot el nas. Això t'hauria de posar alerta, i de fet ho fa, i penses que l'endemà mateix marxaràs a casa els teus pares i que te n'oblidaràs de tot i sobretot d'ell. Decideixes que no cal esperar a l'endemà, que marxes aquella nit mateix; a l'endemà ja veuries que faries. Potser les coses s'havien calmat, l'estimes massa com per oblidar-lo. T'aixeques decidida a fer-ho, però el teu xicot entra a l'habitació. D'acosta a tu, plorant, et diu que ho sent moltíssim, que no sap què ha fet, anava una mica begut pel sopar i no sabia el que és feia. Estava nerviós i estressat per la feina, últimament el seu cap no li deixava en pau... Plora desconsoladament i està de genolls davant teu. Penses que el que has de fer és donar-li una patada al cap, però ell comença a donar-se cops al cap contra el terra. El mires, et fa pena, creus que potser és veritat, però que s'havia passat. Ell et mira i et diu que t'estima molt i que no tornarà a passar. I tu t'ho creus i l'abraces.

Passen uns mesos i tot torna a ser flors i violes i ocellets. I arriba el moment de casar-vos. Ets feliç, ja gairebé no te'n recordes d'aquella "discussió". El teu xicot és el de sempre.

Ja esteu casats, i tu estàs embarassada. Malgrat ell no va rebre la notícia amb gaire bona cara, tu te n'alegres moltíssim perquè tindràs una nena i aviat podràs pentinar-la i jugar amb ella.

Fas el dinar i us seieu a taula. Et serveixes i comences a menjar però ell no es mou. Et mira i et diu que li serveixis el dinar. Tu no vols discutir, aquell dia és el millor de la teva vida i li poses el dinar al plat. Comenceu a dinar, i com esteu molt callats, comences a explicar-li que ja tens ganes de que neixi la nena, i que creus que li has de posar un nom ben bonic, que li faràs trenes... Ell deixa anar un crit, et diu que ja en té prou de sentir-te, que vol dinar tranquil. Es repeteix la mateixa discussió que fa uns mesos, aquest cop tu estàs embarassada i et fa por haver perdut la filla.

Agafes la baixa per malaltia uns dies, li dius al teu cap que has agafat una grip i que la metgessa t’ha dit que hauràs d’estar al llit una setmana. Et fa por sortir al carrer, però ho has de fer. Has d’anar a comprar, doncs la nevera està buida. Al mirall veus que no fas gaire bona cara, però que almenys amb els blaus que et va deixar als ulls, no se’t notaven les ulleres de no dormir en tota la nit. És hivern i fa un fred que pela, però agafes unes antigues ulleres de sol, que acostumaves a posar-te quan sorties a l’estiu. Vas al mercat, et costa caminar però intentes que la coixesa no es noti gaire. El peixater et pregunta, com es pot anar amb ulleres de sol en ple hivern! Li dius que tens conjuntivitis i que la metgessa t’ha dit que és millor dur ulleres.

Arribes a casa i no pots més, el teu marit no hi és així que penses que és un bon moment per marxar, a casa dels teus pares estaràs millor. No obstant és una idea que marxa del cap ràpidament. Penses en la teva filla, no la vols deixar sense pare, se l’estima molt.

Arriba el teu marit, no ha tingut un bon dia a la feina, i mentre esteu dinant en silenci et diu que has de deixar de treballar definitivament. Li dius que això no pot ser, és impossible, t’agrada la teva feina! Li dius que la deixaràs el temps necessari, amb la baixa per maternitat però que després hi tornaràs. Et respon que el seu cap li ha apujat el sou i que amb el seu ja tindreu prou, i que és clar algú s’ha d’ocupar de la nena. T’ho repenses, la nena ha de créixer amb la mare al seu costat i de fet si ja podeu sobreviure amb un sou... Al dia següent, vas a parlar amb el teu cap i deixes la feina.

Passen uns dies i t’avorreixes, estàs cansada ja d’estar-te a casa tots els dies. El teu marit no hi és i les teves amigues et truquen per anar a sopar aquella nit i tu decidida els hi dius que sí, fa temps que no les veies. Arriba la nit i t’arregles per anar a sopar. El teu marit et veu i et pregunta què fas i on vas. Li dius i dóna un cop a la paret del teu costat, et diu no pots que les teves amigues no són aigua clara. “Mira si fa temps que no et truquen per sortir, només et tenen enveja, tu t’has casat i estàs embarassada”. Si, feia temps que no et trucaven i no entenies perquè, ell sempre agafava el telèfon i mai era per tu. Agafes el telèfon i dius que aquell dia és impossible, t’ha sortit un imprevist.

Sense adonar-te passen els anys, la teva nena ja té deu anys, sembla que les pallisses s’han reduït però un dia ell no arriba a casa. T’amoïnes, són més de les dues de la matinada. Es sent la porta, i vas a veure que li ha passat. Havia estat al bar i està borratxo, et diu que el seu cap li ha acomiadat perquè s’entenia amb la seva dona . Aquell cop no havies alçat més la veu que ell, no havies respirat més fort, ni tan sols li havies mirat malament, no hi havia cap raó... Ell s’ha quedat a dormir la mona al sofà, i notes que algú et crida però no l’acabes de sentir bé. Obres els ulls, la teva nena t’està cridant i no deixa de plorar. T’aixeques com pots, i ella t’abraça. Va a l’habitació, i et porta una bossa plena de roba. Entens que aquell dia ja és el definitiu, no penses aguantar més. Ell es desperta i et diu que com obris la porta i marxis et seguirà sempre i que algun dia t’agafarà, tu ets només d’ell. Però amb ràbia, agafes la porta i marxes.

Arribes a casa dels teus pares, ploreu i parleu tota la nit. Passen dos o tres dies i vas a l’escola a buscar a la teva filla però sents que et segueixen. Potser és la por que et juga una mala passada o és que realment hi ha algú que et segueix.

Vas a denunciar, hi tens tot el dret, encara no han marxat les marques que et va deixar l’últim cop. No confies en la justícia així que agafes un ganivet de la cuina, per si un cas, per prevenir i sentir-te més segura.