Escrit el 25 de maig a les 00.42.
La Meva Musa
Uns ulls lluents m'observen des de la cantonada d'aquesta habitació. Sabia que tornaria. Em mira fixament sense fer cap gest, cap senyal. La veig. És menuda, sense veu. Té la cara demacrada. És jove? No. Existeix des dels inicis de la humanitat.
És horrible. No puc mirar-la sense que em produeixi un nus a l'estòmac. No puc afrontar-m'hi.
Quan somriu és encara més devastadora. El seu somriure és la seva salutació de benvinguda. Em diu: 'Ja torno a ser aquí. Sabia que no podies passar gaire temps sense mi.'
L'odio amb totes les meves forces. M'adreça el llapis. 'Escriu o dibuixa. Tu tries'. Alegrament acceptaria el llapis i li clavaria a l'ull. L'esborraria aquest somriure malèfic. Però no puc. I ella ho sap. Sap que no ho faré. Sap que la necessito. És cert. Escric i això em fa veure-la menys horrible, menys maleïda.
'Ets la meva musa?'
'Sí.'
'Quin és el teu nom?'
'Solitud.'