6 de març de 2009.
Qui és que sempre m'acompanya?
Qui és que vetlla les meves nits?
Qui és que em lleva amb mots a cau d'orella?
Qui és que en la foscor s'enfila al meu llit?
Qui és que amb la llum es disfressa?
No la veig però hi és.
M'odia amb coratge quan sobtadament m'oprimeix el pit fins al punt que puc mesurar l'aire restant.
M'odia però no m'ofega.
No em destruex perquè jo sóc l'única companya que té.
Sinó fos per mi, ella no existiria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada