Recordo quan em preguntares el motiu pel qual havia deixat d'escriure. Vas insinuar que no m'inspiraves. Això no és cert.
Certeses
Haig de parlar-te del
silenci
d’una cambra buida;
d’una cambra buida;
de la quietud
d’una rosa pansida.
És una cançó distorsionada;
versió d’una tonada
en quatre cordes.
Una veu trencada;
quatre notes tortes
en la solitud d’una tarda.
Del
silenci
d’un vespre
damunt la gespa.
De tu
i la teva llum;
d’un gessamí
i el seu perfum.
7 comentaris:
Uohhhhh! :D m'ha agradat molt, me l'he llegit d'una revolada, és deliciós, petit, senzill, tendre... és molt delicat, m'agrada! :D enhorabona! ^^
Crec que no t'havia llegit cap poema, però mola! ;)
Uau, quina passada! És senzill (que no simple) i delicat, i té un ritme deliciós. És preciós!
Que guai que hagis actualitzat el blog!
1. El poema, boníssim!
2. La llista de reproducció aquesta que tens enganxada al costat del blog, boníssima!
Felicitats per les dues coses.
Gràcies a tots per comentar :)
Molt bon poema! M'he llegit totes les entrades fins la de "His Yellowish Hands" i escrius molt bé. M'han agradat especialment la de "Words, Words, Words" i "Reflexions", genials! :)
No per senzilla deixa de ser bonica i tenir perfum de melangia.
Felicitats.
'Anònim' qui ets? :)
Publica un comentari a l'entrada