Escrit 'filosòfic'

Aquelles converses que en diuen 'filosòfiques', en els moments més inesperats del dia, descobreixen la nostra essència. Ens evidencien. Probablement, no tenen cap utilitat més enllà de posar en comú posicions davant la vida. Les vides. Podríem estar d’acord que el resultat d’aquelles converses és plenament satisfactori. En altres paraules, ens hem alliberat d’unes càrregues feixugues determinades només compartint-les amb algú. I sense cap motiu intencionat. O sí? Hem acostat posicions? 

Aquelles converses són ben universals. Segurament, dues persones més estiguin parlant del mateix en algun altre racó del món i, d’alguna manera, utilitzant els mateixos raonaments. Podem establir que el raonament és característic d’aquelles converses? Podeu acusar-me de cosmopolita, si voleu, de romàntica, o de qualsevol terme que ara mateix estigui apareixent per les vostres ments. Pregunteu-li a qualsevol persona del món què en pensa sobre si l’ésser humà és bo o dolent de naixement. Demaneu-li si és cert que la innocència i bondat d’un nen desapareix amb la maduresa. Ens tornem persones dolentes quan creixem? Ens hi fan tornar? Hi ha algú que romangui exempt d’aquest fenomen? I si no és així, qui té l’antídot? Probablement, aquestes preguntes són de psiquiàtric o productes de l’avorriment i poca feina, però el que és segur és que no hi haurà ningú en aquest món que sigui incapaç de manifestar una opinió al respecte, encara que aquesta sigui per enviar-te a plantar cols a Sibèria. 

Aquelles converses, per mi, contenen una engruna de bellesa. S’hi barregen il·lusions passades amb esperances futures i, tanmateix, desprenen bris de realitat. Ens posiciona en un bàndol davant la vida, i en uns minuts pots entreveure allò que el teu company, o companya, de conversa ha viscut. No sabrem els detalls; no ens fan falta. Descobrim allò que radica dins la personalitat de l’altre. Jutgem qui val la pena i qui no. És això possible?

Aquelles converses ens distancien de la correcció, amb la perillositat que això implica. Amics científics, no prengueu part mai d’aquelles converses o els vostres objectes d’estudi esdevindran subjectes.

Aquelles converses em fan arribar a la conclusió que l’ésser humà és boig però amb un bocí de tendresa als ulls. Em fan creure que res no és definitiu, que ben endins encara tenim una espurna de bondat, encara que aquesta només esclati en aquelles converses i després desaparegui sense deixar cap rastre de la seva existència.