Divendres

Dos quarts de dues de la matinada de dissabte. Pels altaveus, ‘I don’t like Mondays’ de Boomtown Rats.

Fets com el d’ahir, divendres, actuen com a element rebobinador en la vida de qualsevol persona. En concret, el botó del pause és polsat per, posteriorment, procedir a la seqüència retrospectiva d’imatges i records i, en alguns casos, a la seva infructífera  anàlisi.

Com és la vida d’irònica, que un cop el cos i la ment han assimilat el trasbals d’aquests tipus de fets i la successió d’imatges ha assolit el seu objectiu, els desitjos de viure augmenten.  I no és precisament l’alegria la que ho produeix. 

La ràbia s’apodera de nosaltres i demà, ja ens haurà abandonat. Serà substituïda per la tristesa que, respectivament, serà absorbida per la dignitat. Només és qüestió de temps que tornem a mirar-nos el melic, si algun cop no hem deixat de fer-ho, i el temps se’ns escoli novament. Sense cap tipus de remordiment.

Avui, però, esdevenim guerrers davant la mort. Això sí, amb un bocí de respecte, no fos cas que, fruit del nostre desafiament vital, el nostre torn es precipiti. I ens tornem a dir que no malgastarem el temps ni un segon més. Que farem tot allò que sempre hem volgut. I que evitarem que fets com el d’ahir succeeixin novament, si és que realment és possible. 

És la nostra petita justificació. El nostre minúscul sacrifici. Un gest insignificant davant el dol. Un intercanvi o un acord, possiblement, per evitar que ella ens esculli com a companys de ball abans d’hora.