El pallasso

La pitjor fredor és feta de la màscara d’un pallasso que no riu ni abraça per imposició interna. Aquesta imposició és fruit d’una prudència excessiva que té com a objectiu marcar distàncies entre ell mateix i el circ que se li presenta. Tanmateix, la distància no serà mai definitiva ni incorregible, com no és mai llarga la separació entre el rostre i la màscara que el configura.

Sovint, l’autocensura es caracteritza per un seguit de fases, exemptes de cap tipus d’ordre. Una de remarcable és l’encongiment del cos i la tensió muscular. Fixeu-vos-hi bé: quan el pallasso actua i vol de l’actuació una mena de supressió de sentiments que algú li ocasiona, contraurà l’estómac i tensarà les espatlles. És un fet inexplicable ja que mai no s’ha vist d’un sentiment fent foradat a través de les espatlles per prendre formes fantasmagòriques en l’aire exterior.

Aquest procés va ben acompanyat de l’omissió de mirades. O bé, no és quelcom acurat ja que el pallasso no es queda cec per l’ofec de sentiments. Però sí és ben cert que l’únic destinatari de la mirada en concret no serà l’ens situat en l’extrem paral·lel sinó en l’extrem perpendicular inferior. És a dir, el pallasso tindrà com a únic camp de visió una cadira o una taula, si és que aquestes es proposen de servir d’obstacles entre ell mateix i el terra que trepitja.

És la màscara de la fredor la més vulnerable. Per cada intent de contenció, una esquerda es distingeix dins i fora la màscara. I és evitant que allò restant es desprengui, quan les ferides apareixen en la superfície de la pell. És en aquest moment quan l’última espurna de sentiment en l’estómac explota, fent-se via per l’esòfag i esmicolant l’únic pedaç de màscara que resta. El pallasso es sent desconcertat. No reconeix el seu propi rostre i la distància ha diluït el camí que havien traçat els seus passos.