Avui fa deu anys, la paraula 'indignat' encara no s'usava a la televisió ni tampoc no sabíem de l'existència d'una crisi. La independència eren idees d'adolescents, Messenger encara estava de moda i les manifestacions eren per quatre gats en anys d'hormones i rebel·lia. No teníem ocells piulant en anglès i Blackberry encara era una fruita. Pensàvem que amb una carrera ens vindria feina i que als divuit ja seríem amb un príncep a casa i un gos al jardí, o amb un gos a casa i un príncep al jardí.
Jo en tenia quinze. La meva afició pels llibres es reduïa a lectures obligatòries d'aquelles que viuen els anys aferrant-se als prestatges, tot diluint-se. Per mi la poesia sempre havia estat una frase en un lavabo d'escola, lloc de refugi i tranquil·litat, o un grafit dins un pont badaloní. Ni tan sols escrivia.
A Batxillerat teníem classe. 'Avui ha mort Miquel Martí i Pol. Pel proper dia cadascú de vosaltres porteu un poema seu per llegir-lo a classe.' El meu era d'una noia que duia trenes i deia 'sí senyor' i 'bones tardes'. No vaig llegir-lo.
VIII
No us preserven del foc
l’enyor ni la distància.
Hi ha preceptes subtils
rera cada paraula
i el gran temor buit
que us atreu i us espanta.
Debades camineu
per la cresta de l’aigua,
tasteu els fruits amargs
que les fulles emparen
o us enfileu pel vent
cap a les rutes altes.
Tard o d’hora la nit
tallarà les amarres
d’aquest vaixell que sou
i us llançarà per clares
rutes de solitud
al bell mig de les flames.
Pel foc esbrinareu
què hi ha dins de vosaltres.
(Quinze poemes, 1954-55)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada