Cul-de-sac

‘Give sorrow words: the grief that does not speak

Whispers the o'er-fraught heart and bids it break.’

Macbeth, IV- III.

Escriure és un atzucac en una ciutat asfixiant on l’escriptor s’hi ha precipitat, inquiet i suós, amb la corbata desdibuixada i les sabates desgastades. Ha arribat  allà, potser, fruit de la seva ignorància, cercant quelcom en l’aire o seguint muses de paper. No tindria sentit, però, culpar les muses de la manca d’orientació de l’escriptor. De ben segur que essent plenament conscient que el cul-de-sac se li faria evident en qualsevol moment, ha decidit avançar imprudentment. 

Sí, imprudentment. Imprudències nocturnes fruit de covardies diürnes. De la incapacitat de saltar abismes se l’imposa el fet d’acostar-se al precipici. No pas pel romanticisme de sentir la brisa del mar ni de cercar veritats que l’ajudin en el salt, sinó pel mer fet superflu de caure. De caure i observar-se des de dalt mentre això succeeix i, al mateix temps, de també ser l’espectador que aplaudeix l’acte inútil que s’està produint. 

L’escriptor fa de la seva fugida una cerca de la veritat, que és percebuda pels lectors com una heroïcitat; un concepte antic allunyat de la realitat.  És la incertesa la que l’impulsa a córrer entre línies. Escull alliberar els fantasmes perquè l’empenyin en un procés  hipotètic de resolució de problemes, buscant ordre en la seva existència o un bri d’identitat perduda. 

Egòlatra, iniciarà un procés idèntic cada vegada. I cada vegada errarà, obstinat, tombant la cantonada fugint d’ell mateix, mirant enrere suós. Girant el cap comprovarà, neguitós, que l’atzucac roman uns metres enllà amb la seva solitud esperant-lo expectant; amb una corbata llustrosa  i un joc nou de sabates.