Insistir en la vida com una successió de coincidències pot resultar realment (trending) tòpic i, fins i tot, hipster i lobster. Per què el veí del bloc de davant ja no és un desconegut i és menys veí que ahir o per què la tipografia d’un examen ve determinada per quin dels gats ha decidit situar-se abans davant de la pantalla. Coincidències o actitud. La coincidència et resol la voluntat, la responsabilitat. L’actitud evidencia culpabilitat i càrrega.

O potser ho resumiríem considerant la necessitat, despertant l’egocèntric interès de la qüestió, que ens envolta. Si les coincidències realment no són res sinó la confluència de necessitats i egoismes... I si són això, compartides en grup deixa de ser egoista el motiu principal que les havia confluït en primer lloc?

A mi ja m’està bé la màgia i el misteri de la coincidència. És l’única forma de poder gaudir de la paraula amable i el somriure d’un veí desconegut que vaig conèixer el mes passat.

I parlant de necessitats. Des del darrer cop que vaig escriure ja no he escrit res més. Només he llegit milers de vegades un poema de Robert Frost titulat ‘Mending Wall’: He only says, ‘Good fences make good neighbors.’