Fa tot just dos dies, vaig assabentar-me que volen edificar el solar de davant de casa meva; un espai verd regentat per un arbre centenari. Tot i especificar que l'arbre no s'hi veurà afectat perquè és prohibit talar-lo si és centenari, aquest no apareix als plànols . I que amb motiu de no talar-lo, el traslladin a un altre espai, és una de les opcions que podrien contemplar-se. Encara que l'arbre es conservés en el seu estat actual, la llar d'infants que pretén construir-se, negaria la resta de paisatge verd que ara tenim i ocasionaria diferents tipus de contaminació i altres subtileses que els veïns no hauríem d'haver de suportar. 

Aquest arbre diuen que té prop de dos cents anys. Ho desconec, realment, i per mi sempre ha estat quelcom de valor incalculable. He crescut mirant aquest arbre cada matí abans d'anar a l'escola. D'adolescent fins arribar a l'edat que ara tinc, en les nits d'insomni i angoixes aquest arbre i els núvols que es veuen per la finestra, han fet que pugui dormir. Els dies de pluja, oblido que visc en una ciutat d'embussos i és aquest l'espai que em remunta al barri antic d'horts i poble. El poble de Badalona cada cop ho és menys.

Fa uns anys aquest solar era una mena de parc on els nens anàvem a jugar a bàsquet i a passejar. Uns brètols van usar l'arbre de gronxador i van cremar-lo. Es podia contemplar una escena apocalíptica des dels balcons: un arbre amagant-se entre flames. Totalment destruït, van mirar de talar-lo i treure-hi les arrels. Jo era llavors una nena i em va esgarrifar veure com el foc consumia quelcom que se'n desprenia tanta vida. Va ser en aquell moment quan va descobrir-se l'antiguitat de l'arbre. I va ser en aquell moment quan vaig adonar-me d'allò que havíem perdut. 

Però la natura s'expressa sovint de formes insospitades. Va succeir un fet meravellós: d'aquell tros de tronc pràcticament soterrat cap a les seves arrels, van començar a sortir ramificacions. Jo quasi podia veure la metamorfosi completa des del balcó: de les cendres va tornar a néixer l'arbre.

Si això fos Sligeach o propietat d'un Tuckahoe, l'arbre seria un santuari. La natura té maneres de rebel·lar-se però no cal que la portem al límit. Cal ser com els veïns de fa trenta anys: movent roques per mantenir els espais verds pels seus fills. Gràcies a ells, a Badalona es va evitar una urbanització. Gràcies a ells, encara ens queden arbres. 

Cal prendre consciència de qui som i allò que som capaços de fer per conservar el nostre entorn. Nosaltres tenim el poder per poder canviar el transcurs del procés. Revertim-lo. I via fora, que tot està per fer i tot és possible.