Tinc vint-i-sis anys i en tenia onze o dotze anys quan vaig començar a escriure. Era un diari, quan ja no s’estilaven ni duien forrellat. O potser en tenia tretze. No ho recordo. Les primeres oracions van ser ‘escriuré en català’ i ‘no posaré < estimat diari >’ tot raonant-les, com si fer-ho de manera natural no fos justificable.

Allò va ser breu. I per raons que desconec, però puc intuir, no vaig tornar a escriure fins els quinze anys. O potser en tenia setze. Va ser un relat, això sí. Ben mirat, el meu primer relat va ser als dinou, per un concurs, i allò dels setze no crec saber pas amb certesa què era. Sí, vaig dir-li a la professora de català que jo era incapaç d’escriure més de mitja pàgina a l’examen. I de deures va enviar-me sis planes lliures per omplir. I vaig escriure sobre els carrers en direcció al mar i paraules en roig a les parets. Mai no me les va tornar corregides.

No, no és cert. Tot va començar molt abans. Tenia catorze anys i hi havia un comiat a l’escola. I la professora de castellà ens va enviar de deures una redacció de temàtica lliure. Vaig escriure sobre paraules en blanc a les pissarres i el mar en direcció als carrers. Estic repetint-me.

També dibuixava. I el meu primer dibuix va ser als vuit anys, d’una noia que escrivia memòries en un parc on bombers cremaven aquelles fragàncies que et traslladen d’habitació en habitació, fins la de ma àvia teixint el jersei groc que ara duc, de quan ma mare tenia vint anys, o vint-i-sis.