dilluns, 1 de juny del 2015

Crits

La primavera de 2013 dos amics, avorrits i escriptors de relats -per ordre de preferència- van pensar que seria una bona idea experimentar amb la poesia. Van escriure un poemari a dues bandes, dolent i amb l'únic objectiu d'entretenir-se durant un mes. Tot plegat, estaria relacionat amb els crits. La part que aquí s'exposa és la meva amb l'ordre canviat; no hi ha cap raó que ho expliqui. L'altra part deu ser al tinter de l'altre avorrit escriptor. Deu crits.






Divisa

Un ocell 
tens amagat als ulls
Crit d'antigues misèries.

I sota els ulls
l'ocell
escampa plomes. 


I

Som una generació que ens trobàrem
dins les aules els mots enllestits
per ser digerits en les nostres taules.
Duem la sang plena de residus 
de xiscles i a la memòria alguns llibres
que a cop de cullera ens feren empassar.

Ens plantaren coixins farcits de plomes
sedoses i ens feren veure en aquests
un teixit resistent al pas del temps
i al cant d'unes sirenes que venien.
Som els d'una generació perduda
i amb el dit ens assenyalen dient 
que no fem res de profit.
Proclamem-nos 
vaivers d'un temps que ens feren malgastar 
i fem gemegar les seves titelles.
Vestim els nostres cabells de laments
Pintem-nos amb crits les nostres sabates
I caminem pels seus carrers
buides les butxaques. 


II

M'he trobat desfent-me
 del temps a la vora de l'escala
en l'indret on l'aire balanceja
la dignitat d'eternes caigudes.

T'he trobat deslligant 
el pal de la vora de l'abisme
lliurant el teu crit a la sirena
bescanvi pel seu cant.

Enfilada a la teva finestra
fa enlairar el teu crit, 
distorsió de quatre cordes,
l'antiga sirènida. 

L'has trobat estripant 
els bressols dels infants que 
dels gemecs de cendres
tornen a néixer. 

Que coneixes d'on vénen
els crits de la sirena?
I si fa del teu cant 
les tonades alegres? 

L'has trobat on reposen
tèbies agulles velles
vora les seves dents 
d'afilades promeses,
vora la teva pell
de falses proeses. 

III

M'allunyo del camí
I enceto un cop més
carrerons tortuosos.
El propòsit és únic:
endinsar-me en el laberint
amb l'objectiu de no cercar-te.

Trobo vora l'inici
Crits d'ànimes perdudes
i els murs immesurables
amb llàgrimes de Dèdal.
I en surt rient 
el rostre d'Ícar putrefacte. 

El fil que em retorna a l'inici
conté restes de tu;
la terrible bellesa

No et cerco i no cal.
Llegeix com sempre que jo,
Crit sobre crit,
faré veure que no sento
com la teva veu
ressona i s'alça
engalanant-te pels carrers.

IV

Digues

si és possible pintar esteles 
de colors sense omplir-les
de melangies passades
i sense arrencar-ne 
el crit dels que no viuen
per omplir-ne els pinzells
dels dits que et configuren.

si podem escriure
sense tatuar-nos marques
del temps en les venes
i asseure'ns a les places
amb l'únic fi de viure
sense simular versos
de presents que no existeixen.

Digues
si pots extreure de mi
el crit de quan et mirava
i afegir-li alguna importància. 

V

Són els crits sords 
perquè no em sents?

Davant el mirall mai 
ens hem mirat dues vegades?

Hi ha algú que ens escolti
cridant de fred a les terrasses?

Mai no has vist quina és
l'ombra que t'acompanya?
I si ets tu qui ella tem
i no ella qui t'espanta? 

Mai no has pensat del teu crit 
no un crit teu sinó
un reflex que t'emmiralla?

VI

Aquí en aquest seient
veig travessar un riu
que duu el crit dels inicis
i duu l'olor d'oliveres.

La teva senzillesa 
venia d'un poema
escrit en cobretaula,
en mocadors gravats 
i del gust d'aceitunas, 
d'olor de gessamins
i d'uns ulls color mel.

El teu nom fou una X
treta de quatre lletres,
tot per tu un jeroglífic. 

Asseguda al vagó 
escric sobre tu i sento
el crit dels meus orígens. 

VII

Vaig llegir en algun llibre d'escola
que hem de fer de la veritat la nostra
crida i donar la mentida als diables
per convertir-la en pastura de flames.

Diré la veritat sense mesures,
sense contemplacions. Diré que tens
la resta d'un crit damunt els llavis
i el risc imminent que la veritat
desglaci la seva essència i desfaci
la serenor de les teves paraules.

Si la veritat et fes evident,
se't faria sobrera la quietud
dels teus gestos i la resta del crit
alteraria la fragilitat
de l'aire.


VIII

Avui és u de maig
i tothom diu que crida
i és ben lliure.
(crida, crida'm
crida't, crideu-vos)
Demà a la feina
Cridarem ben fluixet 
i d'amagat a la pantalla. 

IX

En aquella vorera d'allà 
hi ha un home que crida
i amb la seva harmònica 
diu que viu d'almoines.

I de llibres 
fa la seva teulada;
de fulls grocs
i cobertes gastades.


X

La rosa diu no ser una rosa
si no és la teva pell
l'espina que la travessa.

I el yawp renuncia 
a ser un crit majúscul,
la gespa a ser verda
i les botes decideixen penjar-se d'un arbre
proper a la teva teulada.

I ara el corb crida
'et vull sempre'
i ressuscita el teu cos
de la cambra fosca.

I la lluna es lamenta 
de pallassos plorosos
i es precipita a la Terra
per compartir-ne custòdia.

Veig com trepitgen
els somnis del poeta 
i sento el seu cor
cremar en l'asfalt. 

I noto el fum de Troia 
d'idèntic foc i musa
cridant-te per les finestres.

L'agulla no s'enfila 
si no hi és l'home
que la cridava.
I les bruixes seuen 
ara vora el foc
perquè no sóc jo qui crida.