Dedico aquest poema, que no és meu, a tots els que durant anys han preguntat per què (mal)gastem el temps somiant en un altre context possible. I per què baixem al carrer quan ens trobem sempre en un cul-de-sac artificial construït d'escuts democràtics contra el disturbi, només per tornar a casa enfilant-nos per les mateixes pujades. I també els hi dedico als que ens preguntaven a la universitat què fèiem arrossegant-nos per un present digne als passadissos quan havíem d'estudiar pel futur que ells mateixos ens asseguraven. I ara encara, quan aquest futur s'evidencia com havíem pronosticat, encara ens segueixen preguntant per què fem, per què seguim, per què ens entestem en continuar. La resposta és fàcil i els últims versos responen per nosaltres.
Si he de dedicar aquest poema a algú més, és per sempre als meus companys: els de barri i barris, els de ciutat, i els meus amics de viles veïnes amb els que vaig començar en aquells passadissos i que ara, cadascú en el seu context, procura sempre no deixar mai de caminar. Perquè és conscient que en el minut que algú de nosaltres s'aturi, qui preguntava mirant-nos de reüll des del pedestal ens haurà contagiat la seva mandra i incapacitat per pensar, somiar, viure i construir.
La utopía está en el horizonte,
me acerco dos pasos,
ella se aleja dos pasos.
Camino diez pasos y el horizonte
se corre diez pasos más allá.
Por mucho que yo camine,
nunca la alcanzaré.
¿Para qué sirve la utopía?
Para eso sirve: para caminar.
Eduardo Galeano.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada