La línia

No exagera la línia quan diu que tu ets la referència de tots els contorns que ella dibuixa. Dels somriures, la referència, i dels perfums. I la guspira de les guspires, la s(t)eva força.

I ets l'atzucac dels atzucacs. 

Fa uns mesos, vaig trobar-me escrivint-te entre (les) línies; no podia escriure sobre el barri i no escriure sobre tu. I ara, amb les prioritats aparentment establertes -és ell i no tu- no puc destriar. Amagar-me de tu és girar-me d'esquenes al barri i no seré jo qui enceti aquesta covarda retirada. Altres ja ho han fet abans; és així -claudicacions- com les lluites conclouen, s'ensorren. Ell és la meva prioritat però no trobo la sortida del cercle que us uneix i tinc por, que de fer-se cada cop més minúscul, acabi essent jo la propulsió que el destrueixi. I sense el cercle...  

I aquest va ser el pensament que l'altre dia a la sala, entre amics, va creuar l'espai en mig segon; el fil d'una idea fina que s'estira. I tot va venir arrel d'un somriure nou i fresc, i d'uns ulls suaument atraients que van trobar-me. Van fer-me mesurar els segons d'una eternitat per fer-me caure -quines coses fa el cervell-, després d'haver-me aturat a considerar si la guspira dels seus ulls era la mateixa que des dels teus encén el barri. 

Si mai em veieu caminant en cercles pel barri, cerco la línia -la deus haver amagat entre les places amb nom de dona i el verd del barri que respira- que vaig treure entre les línies per donar-te-la, un dels milers de dies que et vaig conèixer.