Olors

Tu, seies i llegies. No ho sabies, però t’agradava escoltar-te. I les teves mans – tampoc no ho sabien- dirigien gestos a algú, invisible. 

I era així com el temps s’aturava, dos minuts o dues hores, i la teva veu esdevenia el centre de la cambra. S’expandia i projectava per la infinitat de l’espai i l’acariciava, suavitzant-lo i engalanant-lo d’una fragància dolça que diluïa el missatge; enamorat dels sons que el pronunciaven.

I jo (et) mirava i callava. I m’encongia –jo m’encongia- per no molestar. Per no fer cap moviment que alterés la fragilitat d’aquell moment, tan precís. I així, avui, retenir-lo com l’olor que et dibuixarà aquí, llegint, quan hagi decidit que és millor no recordar-te.