El primer escrit d'allò que intentarà ser un dietari.

Avui he volgut recordar una cita d’un escriptor i, després d’estar pensant durant hores, no ha estat possible. Em passa sovint que oblido les paraules exactes de les cites, així com les dels acudits, i només recordo el contingut o la sensació que vaig sentir al riure. S’entén que respectivament, no riuré ara d’un escriptor el nom del qual també he oblidat.

En la majoria de casos on la memòria mira les musaranyes, l’oració tòpica ‘Si no te’n recordes és perquè no t’interessa’ dista de ser una premissa certa. Per evitar generalitzar, rectificaré escrivint ‘en el meu cas’ encara que això suposi una generalització sobre la meva persona que pugui arribar a perjudicar-me per ser poc específica.

El contingut de la cita anava relacionat amb la idea d’escriure, concretament, amb l’escriptor que mai no escriu. Cercant entre l’ambigüitat de la matèria grisa, potser realment es referia a que hom pot considerar-se escriptor encara que no escrigui ja que durant el període d’inactivitat física, hi ha un procés mental de creació significatiu indispensable en l’elaboració de cap escrit.

 A mode d’associació d’idees, he volgut recuperar la cita en el moment precís de posar-me a escriure un relat. El relat era d’un home empàtic intentant definir-se amb l’objectiu de recuperar la identitat que l’empatia li ha fet perdre. 

Davant la impossibilitat de no recordar la cita, he començat a treure els llibres dels prestatges i he mirat cadascuna de les portades i contraportades. Els he fullejat i he tornat a col·locar-los als prestatges ordenant-los per gènere i mida, o per mida i gènere. Des de l’extrem superior esquerre, el primer era ‘Howl, Kaddish and Other Poems’. Contradient una de les màximes Beat, he oblidat encetar el relat i he començat a llegir, en veu alta, clara i ginsbergiana: I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical naked, dragging themselves through the negro streets at dawn looking for an angry fix…