Els diumenges de pluja duen un aire discordant que arriba al motlle de l'os. I que fa que tot hagi de precipitar-se per l’aigüera de manera inevitable. 

Dissabte, tot just ahir, algú que no em coneix em va dir que semblo una persona bona, o una bona persona. És evident que aquesta afirmació, relativa com qualsevol altra, no podria haver estat possible avui diumenge. Jo, no vaig voler llevar-li la bena dels ulls i així, sense adonar-me'n, va acabar el dissabte. 

Avui diumenge, la pluja banya també les roses. I són les seves espines les més lluents de totes per ser les úniques que no s'amaguen de l'aigua. Afirmaria que la impossibilitat de desfer-se de la tija que les subjecta les limita, però una espina és una espina és una espina és una espina... 

A mi, mai no m'han agradat les roses però estic feta de les mateixes espines. Per una que se'n desprèn, una de nova en sorgeix i em travessa.