Fa menys d'una setmana vaig gastar-me vint patates en el número 43, chocolate fuerte. Em va semblar un preu excessiu per un líquid marronós i escàs en un recipient que evidenciava certa manca d'elegància artística. Vaig protestar a la manera interna adulta característica, i me'l vaig prendre. Prèviament, ja havia explicat a la meva consciència que si no hagués estat pel fred polar del recinte, les patates haurien servit per contribuir en una tassa de xocolata de debò, si encara existeixen.
Avui, no feia tant de fred i tenia el gen estalviador de vacances. He obert el moneder per treure les vint patates i, després de comptar-les, només en tenia quinze. He tornat a maleir internament, i de manera més efusiva, el preu del número 44. Ràpidament, la lògica, la meva, ha actuat dient-me: 'si el número 44, chocolate fuerte costa vint patates, el número 43 chocolate ha de ser més barat.' Exacte, no ha estat així.
No he desesperat i ho he tornat a provar. Per força el número 45 havia de ser més car que qualsevol dels anteriors, o més barat segons quin sigui el baròmetre de mesura. Era chocolate con leche. Fos el que fos, no podia costar vint patates. Meeec! Torni-ho a intentar! Vint maleïdes patates.
De sobte, m'he adonat que havia ignorat quelcom remarcable. Segueixo sent en Watson encara que els anys hagin passat. Hi havia quatre colors diferents. El marró fosc indicava uns tipus de cafès; el vermell, uns d'altres d'una marca concreta; els grocs, descafeïnats i els verds, xocolates diverses. Ara bé, hi havia també, noms repetits. He considerat, doncs, que això havia de ser significant. Si no ho fos, no haguessin invertit patates en posar coloraines a la màquina.
Després de diversos intents fracassats, de verd a marró i de marró a vermell, he abandonat. La màquina devia estar espatllada o hi havia una càmera oculta a l'edifici. O les dues coses. I potser, el creador de la màquina posseïa més caràcter igualitari que jo.
És incomprensible que el tallat costi exactament el mateix que el cafè sol i cafè amb llet. Si fes dignitat al seu nom, costaria deu patates. Però hi ha quelcom que encara em desconcerta més. I és, que el número 16, un líquid anomenat leche manchada,tingui idèntic valor tubercular.
Avui, no feia tant de fred i tenia el gen estalviador de vacances. He obert el moneder per treure les vint patates i, després de comptar-les, només en tenia quinze. He tornat a maleir internament, i de manera més efusiva, el preu del número 44. Ràpidament, la lògica, la meva, ha actuat dient-me: 'si el número 44, chocolate fuerte costa vint patates, el número 43 chocolate ha de ser més barat.' Exacte, no ha estat així.
No he desesperat i ho he tornat a provar. Per força el número 45 havia de ser més car que qualsevol dels anteriors, o més barat segons quin sigui el baròmetre de mesura. Era chocolate con leche. Fos el que fos, no podia costar vint patates. Meeec! Torni-ho a intentar! Vint maleïdes patates.
De sobte, m'he adonat que havia ignorat quelcom remarcable. Segueixo sent en Watson encara que els anys hagin passat. Hi havia quatre colors diferents. El marró fosc indicava uns tipus de cafès; el vermell, uns d'altres d'una marca concreta; els grocs, descafeïnats i els verds, xocolates diverses. Ara bé, hi havia també, noms repetits. He considerat, doncs, que això havia de ser significant. Si no ho fos, no haguessin invertit patates en posar coloraines a la màquina.
Després de diversos intents fracassats, de verd a marró i de marró a vermell, he abandonat. La màquina devia estar espatllada o hi havia una càmera oculta a l'edifici. O les dues coses. I potser, el creador de la màquina posseïa més caràcter igualitari que jo.
És incomprensible que el tallat costi exactament el mateix que el cafè sol i cafè amb llet. Si fes dignitat al seu nom, costaria deu patates. Però hi ha quelcom que encara em desconcerta més. I és, que el número 16, un líquid anomenat leche manchada,tingui idèntic valor tubercular.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada