Les mares tenen una forma particular de sentenciar les converses. La meva, com la meva àvia, les acaba abans que arribin al punt àlgid amb una frase popular o familiar. Majoritàriament, són instruments per contradir i llevar la raó a l’altre interlocutor. Sigui per la raó que sigui, no se m’acut manera més elegant de sortir de converses no cercades.

Avui ha estat el dia del concepte popular castellà ‘ser abogado de los pobres’. Aquesta expressió, simplement defineix la persona que sempre defensa els més desvalguts, més per convicció que per conveniència, encara que no hi hagi cap esperança d’èxit.

La meva mare, l’usa quan jo estic efusivament justificant creuades que els principis em motiven a encetar. Una mare no sempre té raó, contradic una altra frase popular, però avui crec que ella ho encertava. ‘Es que tú siempre quieres ser el abogado de los pobres’ és tants cops la sentència de les meves accions que podria ser un epitafi digne de ser considerat quan la mort em tregui a la pista de ball, o de la pista de ball.

Sovint exercir gratuïtament l’ofici d’advocat dels pobres és colpidor. I arribo a casa amb la cua entre cames no només no havent aconseguit allò que em proposava, que era ajudar, sinó havent-ho empitjorat.

Al final el dia es rebobina i em fa evident mirades que m’impulsen a seguir-ho intentant. El bosc el destapa sempre una alzina.