Caminem
pel món com si tot ens passés de llarg, inabastable. Si ens aturéssim per
mirar-te, perdries l’elegància que la distància et cedeix. I arriscaríem la
dignitat que l’asfalt ens propicia, com la llamborda distreta que venç l’equilibri.
Allò
que fem és un mer tràmit englobat dins una rutina. L’acceptem sense gaires
miraments perquè de no fer-ho esdevindria el desastre. El desastre que ens
faria sortir de la inèrcia per deturar-nos a pensar si realment estem caminant autònomament
o només seguim un camí traçat per unes cames que no ens pertanyen. Ens les
creiem i, mirant-ho bé, tampoc no ens queda cap altre remei que considerar-les.
Imaginant
que avancem caminant potser ens situï en el camí desitjat. I mentrestant, a per
feina, que cal començar la llista de propòsits pel nou any. Que avui ja és dia dos, se’ns fa tard i la llum és escassa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada