Avui, em sento com una fulla d’arbre balancejant-se per l’aire. Res no em delimita. I talment com un espectre balandrejant-se entre la remor del seu temps i el silenci present, tot succeeix en paral·lel, sense cap intrusió, reacció ni efecte.

El temps ja ens ha configurat tal com volia i només ens relaciona creuant pròpies inèrcies. Trobades obligades i cerveses sent cafès i converses, actualitzacions d’horaris i gestos. En acabat a casa, que el llit és calent.

El dia es recull i m'absorbeix. Jo, només vaig escollir no donar-me a qui em volia. I la solitud mesura ara les meves exigències. I se'n venja, fent-me voler a qui escull no donar-se'm.