Fa unes hores m'han avisat que avui havia d'anar a treballar més tard. Aquesta notícia m'ha agafat a mig camí, en l'indret i espai de temps on recular cap a casa és un esforç fora de cap possibilitat. La tarda ja era irrecuperable així que he decidit anar-hi igualment i esperar-me a la cafeteria del recinte.

Escric des d'aquí intentant que aquesta entrada sigui l'única cosa profitosa del dia. En realitat, hi escric per fer quelcom perquè fins fa uns instants he estat mirant pels finestrals.

Gaudeixo mirant per les finestres que deixen entrar grans quantitats de llum i on el paisatge exterior pot apreciar-se de manera definida. Barcelona conté nombrosos edificis amb aquests tipus de finestres. Des del lloc on escric el paisatge exterior és meravellós: edificis modernistes envoltats per boira, carrers mullats i muntanyes.

Ho gaudeixo i ho celebro, tot i ser conscient que càmeres em vigilen i poden acusar-me de ser un extraterrestre. Reflexionant-ho bé, quantes persones han mirat com jo ho estic fent ara? Qui s'ha aturat a fer-ho amb idèntica intensitat? Mirar el paisatge i gaudir d'això és allò que ens fa humans. Com els romàntics, que es retrobaven amb ells mateixos connectant amb la naturalesa.  

Ara, se'm fa fosc i el fred em congela els ossos. La galipàndria em recorda que he de tornar a la civilització. Que aquests versos de Keats us acompanyin:

'But what is higher beyond thought than thee?

Fresher than berries of a mountain tree?

More strange, more beautiful, more smooth, more regal,

Than wings of swans, than doves, than dim-seen eagle?'