Torno a referir-me al transport públic urbà soterrat, conegut popularment com 'metro'. No tinc cap obsessió per aquest tipus de transport ni tampoc cap preferència. Accepto les seves utilitats i intento ignorar les seves deficiències en els dies on és suportable fer-ho. 

No he pogut evitar adonar-me de dos trets ben generalitzats. En realitat, m'he adonat de més característiques però avui només n'esmentaré dues, i així, si mai la musa (o el muso) m'abandona, ja tinc un tema per usar. 

Oblido esmentar que odio les generalitzacions, i que això són apreciacions que escric basades en l'observació. Bé, o basades en el meu avorriment quan no llegeixo o incapacitat per concentrar-me quan sí llegeixo, per raons majoritàriament externes. 

El primer tret és el següent. Sempre... D'acord, wait a minute. Entenem 'sempre' com 'tots els cops que l'A. agafa el metro. A. sóc jo, l'escriptora del bloc i, concretament, del dietari. Tornem-hi. Sempre que hi ha una filera lliure de seients, que acostuma a ser al principi i final de les línies, les persones que entren escullen un dels dos seients situats a l'extrem del vagó.

Imaginem-nos que hi ha només dues persones, que no es coneixen, volent entrar al vagó del metro. Sí, això passa, amic lector. Són els dies on les hores no són puntes. Ni hi ha senyores grans col·locant-se en posició Usain Bolt fent la carrera més profitosa del dia. Una persona seurà en un dels seients situats a l'extrem, l'esquerre per exemple, i l'altra al dret, per evitar tocar-se. I per evitar mirar-se seuran en la mateixa filera, i no en la filera del costat oposat. Bé, sempre hi ha l'avorrit i tafaner passatger que s'asseu just al costat de l'interessant i lector passatger per llegir i incomodar gratuïtament. I a més menjant mandarines. Amb el resultat que l'interessant i lector és ara una mandarina gegant que fa minuts que ha perdut el fil de la història que llegia.  

El segon tret és allò que podríem definir com empatia, assimilació o imitació, englobant tots els mots en un de sol. Avui la meva galipàndria pràcticament ja m'havia abandonat però, per això que explicaré ara, l'he trobat a faltar. I és que m'he adonat que la gent tus per assimilació o imitació. 

En el vagó on jo era aquest migdia una noia ha començat a tossir per l'extrem dret. Del vagó s'entén. Només té una boca. La noia, s'entén. Era una manera de tossir de poca durada i sense mucositat inherentment afegida. Successivament, l'home de la filera del davant ha reproduït exactament el mateix gest, d'idèntica durada i mucositat. Aleshores, la senyora del meu costat ha procedit tossint d'igual manera. I això s'ha anat estenent fins que jo, que era la persona restant sense tossir, i l'única amb aparença física galipàndrica, he actuat de la mateixa forma. Escèptic lector, això ha succeït tal com dic i la meva resposta ha estat ni conscient ni deliberada. 

Ha estat en el moment precís que els fets que descriuen el segon tret hagin ocorregut, que he entès la poderosa arma que posseïa. Sentint-me orgullosa del meu descobriment, m'he aventurat a canviar el transcurs de la història del nostre país. Un acte que havia de transformar-nos a tots. I treure'ns de les tenebres. He obert un llibre, l'he començat a llegir i he esperat. I he esperat.