No té títol

Between my eye and my bow

slowly a wing appears

shall I fly like a spArrow

to go away from here?

Ho he fet ara mateix... A les 23.40 de la nit.

Com el dia.

Recuperant realitats (II)

Aquesta és la segona part que vaig dir que posaria l'última. Encara em queden escrits per "recuperar" però que segurament no penjaré fins que els arregli... ^^ Aquest escrit el vaig començar al febrer i el dia 10 de febrer vaig passar les primeres pàgines a ordinador. Vaig fer una pausa pels exàmens i el vaig reprendre a finals de març. El 6 d'abril el vaig acabar però fins ara fa uns dies no he fet les últimes modificacions. Per tant, puc dir que entre dijous 19 i divendres 20 de juliol vaig escriure les modificacions. De moment, són les últimes i així ho penjo. Si en faig més, ho posaré i actualitzaré la data.

Modificació més recent i definitiva: 6 de novembre de 2007.

Hegoak ebaki banizkio
nerea izango zen,
ez zuen aldegingo.
Bainan, honela
ez zen gehiago txoria izango
eta nik…
txoria nuen maite.

-Mikel Laboa-

Si li hagués tallat les ales
hauria sigut meu,
no s'hauria escapat.

Però així,
hauria deixat d'ésser ocell.

I jo...
Jo el que estimava era l'ocell

Els Ocells

Els ocells són els únics animals que poden precipitar-se al buit i evitar que la caiguda sigui mortal. Ella i la seva mare juguen a observar-los. Els mira amb atenció i, curiosa, li fa tot tipus de preguntes a la seva mare.

“Mama, aquell ocell! Ocell!”

“Aquell ocell? T’agrada?”

“Sí, sí! Com es diu?”

“És un pardal. Sempre n’hi ha molts per aquí.”

“En vull un! El puc agafar?”

“No, Mar. Els pardals són difícils d’agafar. Els ocells que viuen en llibertat no els podem agafar.”

“Per què? És molt maco! Si l’agafem i el tenim a casa segur que no li passarà res de dolent!”

“Però Mar, si tanquem en una gàbia els ocells que han viscut en llibertat, es moren de pena.”

“I aquell? Què és?”

“Quin?”

“Aquell negre i gran.”

“Allò és un corb! Que estrany. No és gaire comú trobar-los a la ciutat... Ràpid, tanquem la finestra que està a punt de ploure i encara he de fer el dinar! Si vols, ves a fer-li un dibuix al teu pare.”

“Sí, mama! Li faré un pardal!”

Es quedà mirant el corb i veient com els núvols negres s’apropaven. Va fer un dibuix que semblava clarament un pardal i el va deixar damunt la taula per donar-li al seu pare quan arribés.

Ell no trigà gaire en arribar. De seguida va preguntar si el dinar estava fet i remugà en veure que no ho estava. En sentir-lo, la mare es va afanyar per acabar d’enllestir el dinar.

La Mar va sentir el seu pare i de seguida, amb un somriure als llavis, va agafar el dibuix.

“Papa! T’he fet un dibuix! Mira, t’he deixat un espai. Pots dibuixar el que vulguis. Així, serà dels dos!”

“Oh! És un pardal? Ja sé quina cosa dibuixar, puc?”

“Sí!”

“Falta una gàbia. Tots els ocells tenen gàbia, oi?”

La mare es va girar i el va mirar. La Mar, amb confusió, va dir:

“Però si els fiques en una gàbia es moren de pena!”

“Qui t’ha dit aquesta ximpleria? Els animals no es moren de pena. No tenen sentiments. Se’ls ha d’engabiar perquè no s’escapin. Així, evitem que algú altre se’ls pugui quedar.”

La Mar va mirar la seva mare però la mare es tornà a girar per seguir fent el dinar. Ell dibuixà una gàbia damunt l’ocell i penjà el dibuix a la nevera.

Els dissabtes, la Mar fa galetes. Li agrada fer-ne bocinets i anar al parc a donar-les als coloms. Però fa dies que no hi va. La seva mare diu que els coloms han marxat, que ja no són al parc. La Mar és llesta i sap que els coloms sempre vénen si hi ha menjar al voltant.

“Potser no els han agradat les galetes”, pensà mentre mirava per la finestra.

“Què fas Mar? Vine, anem a fer galetes!”

“Galetes? Han tornat els coloms?”

L’olor de les galetes sortia per la finestra. La Mar les havia fet amb il·lusió per als coloms del parc. Però en el fons sabia que, per alguna estranya raó, no tornarien.

A l’escola li havien explicat que els coloms són ocells bruts, que hi havia gent que els enverinava perquè desapareguessin. La Mar no entenia gaire què volien dir amb “perquè desapareguessin”. “Això vol dir que no tornaran”, pensava amb tristesa.

“Ja estan les galetes! Va, anem a posar-les a taula que el teu pare arribarà aviat!”

Les dues van parar la taula pel dinar i posaren les galetes per postres.

El pare, però, no apareixia. No era el primer cop que passava així que la mare no va pensar a trucar-lo. Va dir a la Mar que dinés, mentre ella guardava la resta del dinar al forn.

“I les galetes?”, digué la Mar.

“Menja-te-les o guarda-les a la nevera. Però saps que al teu pare no li agraden”

“On és el pare?”

“Treballant, Mar. Ves a jugar a l’habitació.”

La Mar és una nena d’uns set o vuit anys. Té els cabells rossos o castanys, depenent de la llum. És alegre i eixerida. Li agrada dibuixar, jugar amb els cotxes i les nines i sobretot fer que la seva mare no estigui trista. Sovint, fa dibuixos davant la finestra del menjador. El pardal segueix a la nevera i la Mar es decideix a fer un nou dibuix.

“Faré coloms”, pensa amb deteniment.

“I menjaran galetes! Segur que veuran que els recordo i tornaran al parc!”

“Mar! Ajuda’m a estendre la roba. Quan acabis el dibuix anirem una estona al parc amb els veïns”.

El rellotge tocà les sis de la tarda. El dia estava ennuvolat i preveia tempesta. Tot i això, la Mar i la seva mare surten per anar al parc amb el veí i els seus fills. En Guillem fa temps que és divorciat i viu amb la seva filla de tres anys i el seu fill de vuit. Feia temps que no sortien junts al parc. Pocs minuts abans de sortir per la porta, arribà el pare.

“Papa, hola!”

“On aneu?”

“Al parc! Donarem galetes als coloms!”

“Saps que no m’agraden els coloms.”

“Mar, surt a fora vejam si veus el veí.”

“Sí, mama!”

La Mar surt i s’ho mira des de fora amb la petita Anna i en Pau, fills d’en Guillem.

“On vas?”

“Anem al parc, a passejar una estona.”

“No m’agrada. No em cau bé i ho saps.”

“Qui? Necessito estirar les cames i a la Mar li agrada anar-hi.”

“Pugem a casa?”, diu agafant-li la mà.

“No, la Mar vol anar al parc. Li he promès.”, diu apartant la mà violentament.

“Ah!”, fa l’Anna.

“Fan jocs de palmes? Què diuen? No reconec la cançó”, diu en Pau.

“Deixa que vagi amb el teu veí.”, diu ell.

“No. Vull prendre l’aire jo també.”

“Va, anem.”

“Sí, jo sé quina és!”, diu la Mar i entra a la porteria.

“Mama, què no vens? Ja feia estona que esperaven!”

La mare surt de la porteria i comencen el camí cap el parc.

“Mama, què tens?”

“Res, fa una mica de fred.”

“Vols que tornem i agafes la jaqueta?”, diu en Guillem.

“No, no cal. Estic bé, gràcies”, diu dibuixant un somriure.

Els ulls, però, no menteixen. De camí al parc sap que no ha fet bé de marxar i s’esgarrifa de pensar en la tornada.

“Mama, em puc quedar a casa d’en Guillem a dormir avui?”

“Demà has d’anar a l’escola”.

“No pateixis. Es pot venir amb nosaltres. Així descanses. Últimament fas mala cara”, diu en Guillem.

Un cop han arribat del parc, la Mar se’n va a dormir amb els veïns i la seva mare a casa seva.

“Que dormis bé, mama!”

“Porta’t bé, d’acord? Demà, et quedes a dinar a l’escola. Enrecorda’t. Però truca’m, d’acord? A la tarda t’aniré a buscar i si no tens gaires deures anem al parc que avui no feia gaire bon dia.”

“Sí! Dóna-li això al pare!”, digué la Mar mentre li donava el dibuix d’un colom a la seva mare.

“Sí, bona nit! Porta’t bé!”

La porta es va tancar i va començar a buscar les claus per la bossa. De seguida es va posar nerviosa i de sobte, hi va haver un llamp. Després un tro va sentir-se a tot l’edifici. La tempesta havia arribat i no tenia previst marxar. Ella seguia sense trobar les claus. Va sentir com un calfred li estremí el cos. Palplantada, mirant la porta es va espantar. Se li havia fet un nus a la gola i un fort neguit li oprimia el pit, que li impedia respirar.

Un cop ha trobat les claus, intenta obrir la porta però la clau es trenca. El bocí ha quedat dins i la resta és a terra. No li queda més remei que picar el timbre. El timbre, però, no funciona. Rabiosa, li dóna un cop mortal a la porta i aquesta s’obre. Roman sorpresa uns instants davant la porta. No se sent res al interior del pis. Lentament, com un lladre avança uns passos i travessa la porta. Comprova, com un policia, tots els racons. Tanca silenciosament la porta i avança sigil·losament cap a la cuina. El dibuix de la nevera ha caigut. Ella ho veu i s’ajup a recollir-lo. Però una brisa d’aire, que havia entrat per la finestra, desplaça el pardal uns metres. Gatejant, arriba fins on s’ha aturat el dibuix i l’agafa. Mentre mira el dibuix nota una altra presència davant seu. Per un instant pensa que l’aire ha dut un nou objecte. De seguida s’adona que està equivocada. Són uns peus. Els reconeix fàcilment i un calfred li torna a recórrer el cos. Les mans, que subjecten el dibuix, canvien de color progressivament. S’han tornat pàl·lides, d’un color blanquinós que recorda al d’un cadàver.

La foscor ha marxat i el Sol insisteix a obrir-se camí. És incapaç de moure’s. Els ulls li pesen, les cames fan força per seguir estirades i els braços resten immòbils. Aconsegueix obrir els ulls i es veu estirada al terra. De sobte, un seguit d’imatges la sobresalten.

“Un somni? Segur, per un moment he cregut que era real”, pensa.

Riu alleujada.

Li és difícil aixecar-se. Ho intenta però les cames no li responen i els braços no tenen prou força. Comença a espantar-se i gateja cap al bany.

Amb impuls aconsegueix agafar-se al moble del bany i s’aixeca. Es troba davant el mirall i xiscla com si un fantasma l’hagués travessada. Rígida, gelada, semblava una altra persona. S’adona que no era el primer cop que veia aquell rostre. El soroll del telèfon la fa reaccionar.

“Si?”, diu amb veu amarga.

“Mama, sóc jo! Truco del cole! Mama?”

“Sí, t’aniré a buscar quan surtis.”

“Què et passa?”

“Res, estic una mica cansada. Ens veiem després.”

Va a buscar la Mar a l’escola i marxen cap el parc.

“Mama, avui no fa sol.”

“No, avui tampoc. La tempesta va esclatar ahir però no sembla que tingui intenció d’anar-se’n.”

“No t’amoïnis, mama. Dintre de poc tornarà a sortir el sol”, somriu.

“Sí. Podré lluir aquestes ulleres pel carrer sense que em mirin malament”, pensa i somriu tímidament.

Tornen a casa i la Mar es sorprèn. El dibuix de la nevera està mig estripat i el del colom és a l’entrada, trencat per la meitat.

“Què ha passat?”

“On?”

“El dibuix! Per què està trencat? Ha estat el papa? Ara els coloms no tornaran!”

Passen els dies i les setmanes.

“Mama, demà és el cumple del papa.”

“Sí, ja ho sé.”

“Li fem un pastís? Em van donar una recepta a l’escola l’altre dia.”

“D’acord, com vulguis.”

“Li podem dibuixar un colom de xocolata?”

“Al teu pare no li agraden.”

L’endemà el pare entra a casa. La taula és parada i el pastís és al centre. Però només hi ha un plat i una cullera. La Mar i la seva mare són al balcó.

“Mama! Una oreneta ha caigut aquí!”

“Sí, la veig! Això vol dir que la primavera ja és aquí!”

“No més tempestes?”

“No ho sé”.

“Però ha caigut, què fem?”

“Té les ales llargues, veus que les té enganxades al terra? Així no pot volar. L’has d’agafar i llençar-la a l’aire.”

“Caurà!”

“No, ella mateixa estendrà les ales i volarà per si sola.”

El pare s’apropa a la taula i ensuma el pastís. Agafa la cullera i un tros de pastís. S’ha emportat el cap del colom.

La Mar el mira amb l’oreneta a les mans.

“Mama, el papa ha arribat i ja està menjant-se pastís!”

“És veritat. Anem!”.

“No, no! L’he fet només per ell. És el seu aniversari”.

La mare la mira desconcertada.

La Mar llença l’oreneta i aquesta estén les ales i surt volant. El pare no se n’adona i segueix menjant pastís. La Mar riu, com si no pogués parar de fer-ho.

“Ha arribat la primavera! Tot anirà bé mama, ja ho veuràs”.

“Sí, demà començarà un nou dia”.

El pare continua menjant pastís. La Mar mira la seva mare i somriu amb complicitat, ja és aquí la primavera.

Agraeixo molt a totes aquelles persones que s'han llegit aquesta història. Les crítiques, suggeriments, comentaris, independentment de si eren positius o negatius m'han ajudat molt, si més no pels pròxims relats. Aquest és el primer que feia seriosament i me n'alegro molt que la Mar tingui tants fans. Em pensaré de muntar un club de fans d’ella... Li tinc molta estima a aquest personatge perquè és el primer i perquè vaig gaudir molt amb les seves converses. Si els qui ho llegiu teniu alguna cosa a dir, endavant amb els comentaris! No us talleu, només faltaria. Qui mana és qui llegeix. Sou vosaltres els que us imagineu els personatges d'una manera diferent que jo més enllà de les descripcions que jo pugui fer d'ells i elles, tot i tenir coses en comú. Novament, moltes gràcies per tots els comentaris. Suggeriments, crítiques i comentaris de família, amigues i amics, i en especial una professora d'universitat, m'han animat molt a seguir escrivint. Un text no pren vida fins que és llegit. Per això, sou vosaltres els qui heu donat alè a la Mar, la mare, el pare, en Guillem, en Pau i la petita Anna. Sense vosaltres, ells i elles són borralls escrits sense sentit fruit d'unes idees i pensaments d'unes hores, dies i setmanes que no van enlloc.

Recuperant realitats (VII)

Un homenatge.

Data del 10/07/2007.

b
lank

(in
dret
s

per
so
nes


e
l
som
n
i
i

sol

i

tàri
A
)

sh
eet

Recuperant realitats (VI)

Un altre haiku, a la desesperada...

És posterior als anteriors, uns dies només però el dia exacte no el vaig apuntar.

Will you...?



Will you find out then

Why are my words crying out,

Why do my tears write?

Recuperant realitats (V)

Experiments amb Haikus.

Són del mes de maig. No sé el dia exacte perquè no me'l vaig apuntar.

Remember

El record
de la vida passada
hi és present

Aquelles hores
lliris i gesamins
ensorrats ara

Avança l'hora
el rellotge acabat
la sang aturada

Recuperant realitats (IV)

No sé pas si algú sap el per què d'aquest escrit.
La visió de les coses pot canviar en qüestió de segons. Tot i que el món i les coses que el formen segueixen i seguiran igual després que marxem, els teus pensaments, idees, sentiments i diferents situacions te'l fan veure amb diferents ulls cada dia. Els colors apagats són cada cop més apagats quan estàs trista. En canvi, si estas alegre fins i tot el color rosa et pot semblar fantàstic.
En moments d'alegria aquest escrit s'hauria convertit en deixalla o estaria reciclant-se entre els papers. No ha sigut així i encara que el meu estat d'ànim canvia totalment quan el torno a llegir, me n'alegro seguir-lo conservant.
Aquest escrit data del dia 19.03.2007.

Felicitació

No hi ha cap dia que la casa deixi d’estar buida. El color de les parets és cada cop més pàl•lid. La casa ens va arraconant i furiosament ens empeny a la terrassa.

Ha arribat la primavera. Però, els ocells no canten. La llum els obliga a estar desperts i, mirant al buit, passen el dia esperant ansiosament la nit. El gat tampoc juga com ho feia. Només dorm, no menja, i resta en el lloc que fa un temps estava ocupat.

Ella ho carrega a les espatlles. Ha emmudit, no diu paraula. Mira i el rostre no menteix. El temps ho cura tot, diuen. Per a ella cada minut l’esgota, la mortifica. La cuina és el seu refugi. Les hores cuinen plats diferents, per ningú. Pensa que estaran celebrant plegats el seu sant. El fill li podrà donar els regals que tenia guardats tots aquests anys i ella espera, impacient, el dia de la retrobada.

Recuperant realitats (III)

Sí, tercera part. Tot i que sóc dona de lletres sé comptar i sé que després de la primera part vé una segona. La segona part no la penjaré encara. Serà l'última perquè és la que més m'agrada i perquè entre d'altres coses encara està pendent de revisió. És l'únic escrit que sí he revisat faltes i pròximament el contingut perquè m'he pres un pèl en serio aquest tema d'escriure. Per això deixem la segona part pel final i continuem amb la tercera. La tercera i la quarta part van estretament lligades perquè les vaig escriure successivament.

Aquest escrit data del dia 18-03-2007.

Hi ha algú a qui no li agradi viatjar?

Tres o Tres mil vides

Viatjaré a indrets que mai he trepitjat. Trepitjaré ciutats que mai he visitat. Visitaré persones que mai envelliran. Jugaré a ser Déu. Viuré mil vides, seré immortal. Seré dona, home, animal i cosa. I mar, vent, foc i aigua alhora. Seré present, passat i futur. Faré, seré, viuré allò que sempre he somiat. Sense testimonis si altres ulls no decideixen seguir-me en el meu viatge.

Segueix-me. Et guiaré per indrets que mai has trepitjat. Trepitjaràs ciutats que mai has visitat. Visitaràs persones que mai envelliran. Viuràs mil vides que jo ja he viscut. Miraràs el present, el passat i el futur en un instant. Començaràs un viatge. Faràs realitat un somni o l’apagaràs per sempre.

Immòbil, pensatiu, pacient. Somiarà, solitari, que algú l’acompanya. Entusiasmat, alegre, apassionat. Sempre romandrà esperant, ansiós, que algú el descobreixi.

Recuperant realitats (I)

"Recuperant realitats" seran unes entrades que posaré en aquest bloc, que pertanyien a l'altre bloc que tenia. Era una sèrie d'escrits que van sorgir en determinats moments. No estan revisats, ni corregides les faltes, en el cas que hi hagin, perquè ho he volgut deixar tal i com van sortir. Considero que són els primers bocins de realitat que vaig empassar-me moments abans d'escriure'ls i per això prefereixo conservar-los tal i com els vaig escriure. Alguns ni tan sols estan acabats. Els considero, també, el meu petit diari de fa uns mesos i del darrer any, que em van ajudar a fugir. Suposo que per això els hi tinc estima, encara que literàriament no són cap tresor. Per mi si ho són perquè, com deia, em van ajudar a expressar-me i treure tot el que tenia a dins. Aquesta primera part és una història no acabada i tot i que està plena de tòpics és quasi real perquè alguns tòpics provenen de la realitat propiament dita. Si no haguessin succeit potser no se'ls anomenaria tòpics, o ni tan sols existirien.

Aquest escrit data dels dies 16-17/08/2006

Crònica d'una realitat:

Abans tot era fantàstic, creies que era el millor home del món i amb el que volies viure eternament. Tot és molt bonic si restes callada, només escoltant. Però tot són flors i violes i ocellets així que mentre segueixi així, tot anirà bé. Ets en un núvol, i ell és el millor de tots els homes amb el que t'has trobat. Encara no us heu casat, no cal córrer, primer viureu junts i demà ja veurem.

I sense adonar-te tot comença un dia. Esteu en un sopar amb uns amics, en aquell restaurant que tant li agrada al teu xicot. Com és normal, estan parlant d''un tema que t'interessa i creus que tu també hi has de dir la teva. Intentes integrar-te a la conversa però ell et diu que t'esperis que havia de parlar. Passada una estona, creus que ell ja havia acabat de parlar i intentes, de nou, afegir-te a la conversa però és impossible doncs et mana a callar un altre cop. Finalment, ja estàs cansada i vols parlar, doncs creus que són els teus amics també i bé has de poder participar en la conversa! Insisteixes, intentant dir més de tres paraules seguides però ell diu "Calla, que no en saps res tu!" I el primer cop que t''ho fa tu et sents impotent i penses en aixecar-te i fer-li una cara nova, però en comptes d''això optes per no fer cap numeret i dir-li que potser s''estava passant una mica i que tu també tens dret a opinar. Ell no t'escolta, o això sembla, i segueix parlant amb els amics.

La noia que és la teva amiga, comença a sospitar que potser el teu xicot no és tant amable com sembla, però creu que allò és fruit de la casualitat, que potser havien discutit aquell dia i que estaven tots plegats una mica nerviosos.

Acaba el sopar i aneu cap a casa. De camí cap a casa tu no goses obrir la boca i ell camina ferm i convincent. Però un cop a casa, allò s'ha de solucionar i t'acostes a ell. Intentant solucionar la petita discussió del restaurant t'adreces al teu xicot. Li dius que no entens com t'ha pogut respondre així i que si s'havia molestat per alguna cosa era millor parlar-ho. Et respon exigint-te que no el tornis a deixar en ridicul davant els seus amics. Tu li contestes que "els seus amics" també són els teus i que intentar debatre en una conversa no és deixar en rídicul a ningú. De cop, li canvia l''expressió de la cara, tu no l'havies vist mai així. T'esgarrifes, i ell et dóna una hòstia. Tu, naturalment, t'hi tornes donant-li més fort però ell et dóna un cop de puny que et deixa caure al terra. T'espantes i dubtes si t'has d'aixecar o no, si li has de tornar el cop de puny... Però no et dóna temps, t'ha agafat pel braç, t'ha aixecat i creus que et demanarà perdó. Et posa contra la paret i amb la mirada d'abans et diu que el pròxim cop que li aixequis la mà et mata.

Ell es queda veient la tele, i tu marxes a l'habitació intentant comprendre que és el que havia passat. T'asseus al llit i notes que quelcom cau per la cara. No són llàgrimes, t'has quedat gelada, és sang. T'eixugues com pots la cara i sobretot el nas. Això t'hauria de posar alerta, i de fet ho fa, i penses que l'endemà mateix marxaràs a casa els teus pares i que te n'oblidaràs de tot i sobretot d'ell. Decideixes que no cal esperar a l'endemà, que marxes aquella nit mateix; a l'endemà ja veuries que faries. Potser les coses s'havien calmat, l'estimes massa com per oblidar-lo. T'aixeques decidida a fer-ho, però el teu xicot entra a l'habitació. D'acosta a tu, plorant, et diu que ho sent moltíssim, que no sap què ha fet, anava una mica begut pel sopar i no sabia el que és feia. Estava nerviós i estressat per la feina, últimament el seu cap no li deixava en pau... Plora desconsoladament i està de genolls davant teu. Penses que el que has de fer és donar-li una patada al cap, però ell comença a donar-se cops al cap contra el terra. El mires, et fa pena, creus que potser és veritat, però que s'havia passat. Ell et mira i et diu que t'estima molt i que no tornarà a passar. I tu t'ho creus i l'abraces.

Passen uns mesos i tot torna a ser flors i violes i ocellets. I arriba el moment de casar-vos. Ets feliç, ja gairebé no te'n recordes d'aquella "discussió". El teu xicot és el de sempre.

Ja esteu casats, i tu estàs embarassada. Malgrat ell no va rebre la notícia amb gaire bona cara, tu te n'alegres moltíssim perquè tindràs una nena i aviat podràs pentinar-la i jugar amb ella.

Fas el dinar i us seieu a taula. Et serveixes i comences a menjar però ell no es mou. Et mira i et diu que li serveixis el dinar. Tu no vols discutir, aquell dia és el millor de la teva vida i li poses el dinar al plat. Comenceu a dinar, i com esteu molt callats, comences a explicar-li que ja tens ganes de que neixi la nena, i que creus que li has de posar un nom ben bonic, que li faràs trenes... Ell deixa anar un crit, et diu que ja en té prou de sentir-te, que vol dinar tranquil. Es repeteix la mateixa discussió que fa uns mesos, aquest cop tu estàs embarassada i et fa por haver perdut la filla.

Agafes la baixa per malaltia uns dies, li dius al teu cap que has agafat una grip i que la metgessa t’ha dit que hauràs d’estar al llit una setmana. Et fa por sortir al carrer, però ho has de fer. Has d’anar a comprar, doncs la nevera està buida. Al mirall veus que no fas gaire bona cara, però que almenys amb els blaus que et va deixar als ulls, no se’t notaven les ulleres de no dormir en tota la nit. És hivern i fa un fred que pela, però agafes unes antigues ulleres de sol, que acostumaves a posar-te quan sorties a l’estiu. Vas al mercat, et costa caminar però intentes que la coixesa no es noti gaire. El peixater et pregunta, com es pot anar amb ulleres de sol en ple hivern! Li dius que tens conjuntivitis i que la metgessa t’ha dit que és millor dur ulleres.

Arribes a casa i no pots més, el teu marit no hi és així que penses que és un bon moment per marxar, a casa dels teus pares estaràs millor. No obstant és una idea que marxa del cap ràpidament. Penses en la teva filla, no la vols deixar sense pare, se l’estima molt.

Arriba el teu marit, no ha tingut un bon dia a la feina, i mentre esteu dinant en silenci et diu que has de deixar de treballar definitivament. Li dius que això no pot ser, és impossible, t’agrada la teva feina! Li dius que la deixaràs el temps necessari, amb la baixa per maternitat però que després hi tornaràs. Et respon que el seu cap li ha apujat el sou i que amb el seu ja tindreu prou, i que és clar algú s’ha d’ocupar de la nena. T’ho repenses, la nena ha de créixer amb la mare al seu costat i de fet si ja podeu sobreviure amb un sou... Al dia següent, vas a parlar amb el teu cap i deixes la feina.

Passen uns dies i t’avorreixes, estàs cansada ja d’estar-te a casa tots els dies. El teu marit no hi és i les teves amigues et truquen per anar a sopar aquella nit i tu decidida els hi dius que sí, fa temps que no les veies. Arriba la nit i t’arregles per anar a sopar. El teu marit et veu i et pregunta què fas i on vas. Li dius i dóna un cop a la paret del teu costat, et diu no pots que les teves amigues no són aigua clara. “Mira si fa temps que no et truquen per sortir, només et tenen enveja, tu t’has casat i estàs embarassada”. Si, feia temps que no et trucaven i no entenies perquè, ell sempre agafava el telèfon i mai era per tu. Agafes el telèfon i dius que aquell dia és impossible, t’ha sortit un imprevist.

Sense adonar-te passen els anys, la teva nena ja té deu anys, sembla que les pallisses s’han reduït però un dia ell no arriba a casa. T’amoïnes, són més de les dues de la matinada. Es sent la porta, i vas a veure que li ha passat. Havia estat al bar i està borratxo, et diu que el seu cap li ha acomiadat perquè s’entenia amb la seva dona . Aquell cop no havies alçat més la veu que ell, no havies respirat més fort, ni tan sols li havies mirat malament, no hi havia cap raó... Ell s’ha quedat a dormir la mona al sofà, i notes que algú et crida però no l’acabes de sentir bé. Obres els ulls, la teva nena t’està cridant i no deixa de plorar. T’aixeques com pots, i ella t’abraça. Va a l’habitació, i et porta una bossa plena de roba. Entens que aquell dia ja és el definitiu, no penses aguantar més. Ell es desperta i et diu que com obris la porta i marxis et seguirà sempre i que algun dia t’agafarà, tu ets només d’ell. Però amb ràbia, agafes la porta i marxes.

Arribes a casa dels teus pares, ploreu i parleu tota la nit. Passen dos o tres dies i vas a l’escola a buscar a la teva filla però sents que et segueixen. Potser és la por que et juga una mala passada o és que realment hi ha algú que et segueix.

Vas a denunciar, hi tens tot el dret, encara no han marxat les marques que et va deixar l’últim cop. No confies en la justícia així que agafes un ganivet de la cuina, per si un cas, per prevenir i sentir-te més segura.

I així començà tot...

Hi havia una vegada un regal indecís. Indecís com era es posà nerviós i no sabia quin camí agafar. Creia que si no s'afanyava no arribaria a l'hora establerta. No coneixia exactament quina era aquella hora però no volia arribar tard a la cita.

El pastís no estava encara fet, ni els globus inflats. La taula no estava parada, les cadires no estaven col·locades i cap persona havia aparegut encara.

"Quin camí agafo?", pensà el regal. "Només hi ha dos camins possibles. L'un és curt i veig el final del camí aviat. El vent aquí m'acompanya i el cant dels ocells m'empeny a caminar", va seguir dient mentre rumiava quin camí agafar.

Sí, hi havia una alegre brisa i els arbres lluïen totes les seves fulles. Eren verdes i cap s'atrevia a llençar-se al buit. No era l'hora i elles ho sabien.

Mirà el segon camí i el rostre li va canviar totalment.

"El segon camí és més llarg!", exclamà. El seu rostre expressava terror. El camí era llarg i hi havia quelcom que hipnotitzava. "És més llarg i no puc veure el final! Els arbres han perdut les fulles i el vent bufa impedint avançar com si al final del camí m'esperés quelcom horrible. Els núvols s'estan amuntegant! No esbrino que és el que em volen dir!".

De sobte, es posà neguitós, nerviós i angustiat. "Ja he perdut massa temps! No sé que faig aquí! No arribaré, no arribaré!!"

Decidit, va agafar el primer camí.

"Si agafo aquest camí arribaré més d'hora. Si m'afanyo arribaré aviat a la cita".

Mentre caminava escoltava els ocells cantar. Volia aturar-se però ell sabia que no era possible. Si s'aturava un instant arribaria tard.

I sí, efectivament, arribà d'hora a la cita. Tant d'hora que, com no havia previst, el pastís no estava fet, ni els globus inflats, ni la taula parada, ni les cadires col·locades i cap persona havia aparegut encara.

"He sigut una sorpresa? I per això m'he neguitejat? Doncs a partir d'ara no seré un regal sorpresa mai més! Encara que arribi tard agafaré els camins llargs, siguin quin siguin els vents i els núvols que m'acompanyin. M'aturaré sempre que ho cregui necessari, per observar com les fulles rumien i els ocells canten".

I dit i fet, el regal va decidir no ser un regal sorpresa mai més.

I amb un petit relat comença el meu bloc. És i serà un lloc on els meus sentiments, pensaments i idees es veuran reflexades. No és tinta però és una via més per deixar les idees lliures de prejudicis, de tabús i de qualsevol tipus d'obstacle.
Ara i aquí, once upon a time una història que comença, un camí que agafo i que espero que sigueu moltes i molts els que el compartiu amb mi.