Ahir, enfilava el camí cap a casa després d’un vespre poètico-filosòfic, d’aquells que resolen misteris intrigants i et fan capaç de conquerir qualsevol fita. Era la franja horària on el dia es consumeix. I plovia de manera fina i freda. 

La pluja és per mi una companyia agradable en aquesta franja horària. És l’únic moment quan les molèsties de la civilització reposen, i tot recomença. Som jo i la pluja, i el vent si s’escau, mestresses exclusives dels camins.

I és l’instant quan crec ser en els vells inicis d’aquest poble de masies i mar i muntanyes. La pluja em desfà els vestits i em suavitza. I alliberant l’asfalt, pren camí cap el mar baixant per la riera. 

Fa menys d'una setmana vaig gastar-me vint patates en el número 43, chocolate fuerte. Em va semblar un preu excessiu per un líquid marronós i escàs en un recipient que evidenciava certa manca d'elegància artística. Vaig protestar a la manera interna adulta característica, i me'l vaig prendre. Prèviament, ja havia explicat a la meva consciència que si no hagués estat pel fred polar del recinte, les patates haurien servit per contribuir en una tassa de xocolata de debò, si encara existeixen.

Avui, no feia tant de fred i tenia el gen estalviador de vacances. He obert el moneder per treure les vint patates i, després de comptar-les, només en tenia quinze. He tornat a maleir internament, i de manera més efusiva, el preu del número 44. Ràpidament, la lògica, la meva, ha actuat dient-me: 'si el número 44, chocolate fuerte costa vint patates, el número 43 chocolate ha de ser més barat.' Exacte, no ha estat així.

No he desesperat i ho he tornat a provar. Per força el número 45 havia de ser més car que qualsevol dels anteriors, o més barat segons quin sigui el baròmetre de mesura. Era chocolate con leche. Fos el que fos, no podia costar vint patates. Meeec! Torni-ho a intentar! Vint maleïdes patates.

De sobte, m'he adonat que havia ignorat quelcom remarcable. Segueixo sent en Watson encara que els anys hagin passat. Hi havia quatre colors diferents. El marró fosc indicava uns tipus de cafès; el vermell, uns d'altres d'una marca concreta; els grocs, descafeïnats i els verds, xocolates diverses. Ara bé, hi havia també, noms repetits. He considerat, doncs, que això havia de ser significant. Si no ho fos, no haguessin invertit patates en posar coloraines a la màquina.

Després de diversos intents fracassats, de verd a marró i de marró a vermell, he abandonat. La màquina devia estar espatllada o hi havia una càmera oculta a l'edifici. O les dues coses. I potser, el creador de la màquina posseïa més caràcter igualitari que jo. 

És incomprensible que el tallat costi exactament el mateix que el cafè sol i cafè amb llet. Si fes dignitat al seu nom, costaria deu patates. Però hi ha quelcom que encara em desconcerta més. I és, que el número 16, un líquid anomenat leche manchada,tingui idèntic valor tubercular. 

Avui, em sento com una fulla d’arbre balancejant-se per l’aire. Res no em delimita. I talment com un espectre balandrejant-se entre la remor del seu temps i el silenci present, tot succeeix en paral·lel, sense cap intrusió, reacció ni efecte.

El temps ja ens ha configurat tal com volia i només ens relaciona creuant pròpies inèrcies. Trobades obligades i cerveses sent cafès i converses, actualitzacions d’horaris i gestos. En acabat a casa, que el llit és calent.

El dia es recull i m'absorbeix. Jo, només vaig escollir no donar-me a qui em volia. I la solitud mesura ara les meves exigències. I se'n venja, fent-me voler a qui escull no donar-se'm.  

Torno a referir-me al transport públic urbà soterrat, conegut popularment com 'metro'. No tinc cap obsessió per aquest tipus de transport ni tampoc cap preferència. Accepto les seves utilitats i intento ignorar les seves deficiències en els dies on és suportable fer-ho. 

No he pogut evitar adonar-me de dos trets ben generalitzats. En realitat, m'he adonat de més característiques però avui només n'esmentaré dues, i així, si mai la musa (o el muso) m'abandona, ja tinc un tema per usar. 

Oblido esmentar que odio les generalitzacions, i que això són apreciacions que escric basades en l'observació. Bé, o basades en el meu avorriment quan no llegeixo o incapacitat per concentrar-me quan sí llegeixo, per raons majoritàriament externes. 

El primer tret és el següent. Sempre... D'acord, wait a minute. Entenem 'sempre' com 'tots els cops que l'A. agafa el metro. A. sóc jo, l'escriptora del bloc i, concretament, del dietari. Tornem-hi. Sempre que hi ha una filera lliure de seients, que acostuma a ser al principi i final de les línies, les persones que entren escullen un dels dos seients situats a l'extrem del vagó.

Imaginem-nos que hi ha només dues persones, que no es coneixen, volent entrar al vagó del metro. Sí, això passa, amic lector. Són els dies on les hores no són puntes. Ni hi ha senyores grans col·locant-se en posició Usain Bolt fent la carrera més profitosa del dia. Una persona seurà en un dels seients situats a l'extrem, l'esquerre per exemple, i l'altra al dret, per evitar tocar-se. I per evitar mirar-se seuran en la mateixa filera, i no en la filera del costat oposat. Bé, sempre hi ha l'avorrit i tafaner passatger que s'asseu just al costat de l'interessant i lector passatger per llegir i incomodar gratuïtament. I a més menjant mandarines. Amb el resultat que l'interessant i lector és ara una mandarina gegant que fa minuts que ha perdut el fil de la història que llegia.  

El segon tret és allò que podríem definir com empatia, assimilació o imitació, englobant tots els mots en un de sol. Avui la meva galipàndria pràcticament ja m'havia abandonat però, per això que explicaré ara, l'he trobat a faltar. I és que m'he adonat que la gent tus per assimilació o imitació. 

En el vagó on jo era aquest migdia una noia ha començat a tossir per l'extrem dret. Del vagó s'entén. Només té una boca. La noia, s'entén. Era una manera de tossir de poca durada i sense mucositat inherentment afegida. Successivament, l'home de la filera del davant ha reproduït exactament el mateix gest, d'idèntica durada i mucositat. Aleshores, la senyora del meu costat ha procedit tossint d'igual manera. I això s'ha anat estenent fins que jo, que era la persona restant sense tossir, i l'única amb aparença física galipàndrica, he actuat de la mateixa forma. Escèptic lector, això ha succeït tal com dic i la meva resposta ha estat ni conscient ni deliberada. 

Ha estat en el moment precís que els fets que descriuen el segon tret hagin ocorregut, que he entès la poderosa arma que posseïa. Sentint-me orgullosa del meu descobriment, m'he aventurat a canviar el transcurs de la història del nostre país. Un acte que havia de transformar-nos a tots. I treure'ns de les tenebres. He obert un llibre, l'he començat a llegir i he esperat. I he esperat. 

Fa unes hores m'han avisat que avui havia d'anar a treballar més tard. Aquesta notícia m'ha agafat a mig camí, en l'indret i espai de temps on recular cap a casa és un esforç fora de cap possibilitat. La tarda ja era irrecuperable així que he decidit anar-hi igualment i esperar-me a la cafeteria del recinte.

Escric des d'aquí intentant que aquesta entrada sigui l'única cosa profitosa del dia. En realitat, hi escric per fer quelcom perquè fins fa uns instants he estat mirant pels finestrals.

Gaudeixo mirant per les finestres que deixen entrar grans quantitats de llum i on el paisatge exterior pot apreciar-se de manera definida. Barcelona conté nombrosos edificis amb aquests tipus de finestres. Des del lloc on escric el paisatge exterior és meravellós: edificis modernistes envoltats per boira, carrers mullats i muntanyes.

Ho gaudeixo i ho celebro, tot i ser conscient que càmeres em vigilen i poden acusar-me de ser un extraterrestre. Reflexionant-ho bé, quantes persones han mirat com jo ho estic fent ara? Qui s'ha aturat a fer-ho amb idèntica intensitat? Mirar el paisatge i gaudir d'això és allò que ens fa humans. Com els romàntics, que es retrobaven amb ells mateixos connectant amb la naturalesa.  

Ara, se'm fa fosc i el fred em congela els ossos. La galipàndria em recorda que he de tornar a la civilització. Que aquests versos de Keats us acompanyin:

'But what is higher beyond thought than thee?

Fresher than berries of a mountain tree?

More strange, more beautiful, more smooth, more regal,

Than wings of swans, than doves, than dim-seen eagle?'

Les mares tenen una forma particular de sentenciar les converses. La meva, com la meva àvia, les acaba abans que arribin al punt àlgid amb una frase popular o familiar. Majoritàriament, són instruments per contradir i llevar la raó a l’altre interlocutor. Sigui per la raó que sigui, no se m’acut manera més elegant de sortir de converses no cercades.

Avui ha estat el dia del concepte popular castellà ‘ser abogado de los pobres’. Aquesta expressió, simplement defineix la persona que sempre defensa els més desvalguts, més per convicció que per conveniència, encara que no hi hagi cap esperança d’èxit.

La meva mare, l’usa quan jo estic efusivament justificant creuades que els principis em motiven a encetar. Una mare no sempre té raó, contradic una altra frase popular, però avui crec que ella ho encertava. ‘Es que tú siempre quieres ser el abogado de los pobres’ és tants cops la sentència de les meves accions que podria ser un epitafi digne de ser considerat quan la mort em tregui a la pista de ball, o de la pista de ball.

Sovint exercir gratuïtament l’ofici d’advocat dels pobres és colpidor. I arribo a casa amb la cua entre cames no només no havent aconseguit allò que em proposava, que era ajudar, sinó havent-ho empitjorat.

Al final el dia es rebobina i em fa evident mirades que m’impulsen a seguir-ho intentant. El bosc el destapa sempre una alzina. 

Per Festes vaig agafar una galipàndria d'un parell de nassos, per acabar i començar l'any de manera agònica. Algú va dir-me fa poc que això dels constipats és bo per netejar i enfortir el cos. Jo el que penso és que aquest estava tan afectat com jo, i els mocs no van arribar a ennuvolar-li l'optimisme. 

Aquesta galipàndria no em va deixar assaborir gaire el menjar per Nadal ni Reis, per traçar una línia que identifiqui el procés temporal de congestió, i vaig tornar a la 'feina' amb una veu renovada. Tan renovada que el meu accent nasal podia passar pel d'un native speaker canadenc vivint a Escòcia. 

Dècimes, espines a la gola, pèrdues de veu, atacs de tos, esternuts i aguts i greus, i ja arribem a mitjans del mes de gener. Mitjans de gener, on una servidora podia reprendre la seva vida normal i començar a fer realitat els nous propòsits d'any. 

Ai, per què vaig haver de cantar victòria tan d'hora?

Avui, els mocs del meu cervell tenien dia festiu, i com deuen fer quan se'n van de farra, es dedicaven a saltar i topar contra tot allò que es trobaven dins la meva esfera cranial. Una discussió per aquí, un examen per allà i la música reggaeton (quina manera més cruel d'assassinar el reggae) del passatger generós del meu costat. Sí, el passatger generós. Ningú no se n'adona de les desgràcies que deu haver ocasionat aquest passatger, avui?  

Per una banda teníem un noi-home que duia una arma electrònica, és a dir, un mòbil. Aquest subjecte va decidir tenir la deferència de compartir el seu bé preuat i únic amb la resta del vagó del metro. Com més augmentava el volum de la seva arma electrònica, més era la grandiositat de la seva generositat. 

Per l'altra, i en el mateix vagó, estava jo intentant llegir Tolkien en versió original. Els primers intents de lectura estaven plens d'elfs congestionats i Melkor era un ésser verd mocós que amenaçava modificar la fisonomia de la Terra Mitjana. En el segon intent, el passatger generós ja havia iniciat la seva intrusió amb melodies inclassificables. I l'obra començava ja a perdre credibilitat, trobant-me n'Elrond i na Galadriel, elfs respectables, perrejant entre els boscos verds. Els intents han seguit l'escala numèrica, i entre mandarines i professores criticant alumnes, i un home amb cara de buldog sense pèl inspeccionant-me visualment dins de l'ascensor, el meu viatge finalitza. 

De nit entrada, la veu d'en Miquel Calçada ha fet tornar l'harmonia al meu dia. Els mocs reposen ara on no puc sentir-los i ja he pràcticament oblidat que un atac de tos s'aproxima. 

Els diumenges de pluja duen un aire discordant que arriba al motlle de l'os. I que fa que tot hagi de precipitar-se per l’aigüera de manera inevitable. 

Dissabte, tot just ahir, algú que no em coneix em va dir que semblo una persona bona, o una bona persona. És evident que aquesta afirmació, relativa com qualsevol altra, no podria haver estat possible avui diumenge. Jo, no vaig voler llevar-li la bena dels ulls i així, sense adonar-me'n, va acabar el dissabte. 

Avui diumenge, la pluja banya també les roses. I són les seves espines les més lluents de totes per ser les úniques que no s'amaguen de l'aigua. Afirmaria que la impossibilitat de desfer-se de la tija que les subjecta les limita, però una espina és una espina és una espina és una espina... 

A mi, mai no m'han agradat les roses però estic feta de les mateixes espines. Per una que se'n desprèn, una de nova en sorgeix i em travessa. 

El primer escrit d'allò que intentarà ser un dietari.

Avui he volgut recordar una cita d’un escriptor i, després d’estar pensant durant hores, no ha estat possible. Em passa sovint que oblido les paraules exactes de les cites, així com les dels acudits, i només recordo el contingut o la sensació que vaig sentir al riure. S’entén que respectivament, no riuré ara d’un escriptor el nom del qual també he oblidat.

En la majoria de casos on la memòria mira les musaranyes, l’oració tòpica ‘Si no te’n recordes és perquè no t’interessa’ dista de ser una premissa certa. Per evitar generalitzar, rectificaré escrivint ‘en el meu cas’ encara que això suposi una generalització sobre la meva persona que pugui arribar a perjudicar-me per ser poc específica.

El contingut de la cita anava relacionat amb la idea d’escriure, concretament, amb l’escriptor que mai no escriu. Cercant entre l’ambigüitat de la matèria grisa, potser realment es referia a que hom pot considerar-se escriptor encara que no escrigui ja que durant el període d’inactivitat física, hi ha un procés mental de creació significatiu indispensable en l’elaboració de cap escrit.

 A mode d’associació d’idees, he volgut recuperar la cita en el moment precís de posar-me a escriure un relat. El relat era d’un home empàtic intentant definir-se amb l’objectiu de recuperar la identitat que l’empatia li ha fet perdre. 

Davant la impossibilitat de no recordar la cita, he començat a treure els llibres dels prestatges i he mirat cadascuna de les portades i contraportades. Els he fullejat i he tornat a col·locar-los als prestatges ordenant-los per gènere i mida, o per mida i gènere. Des de l’extrem superior esquerre, el primer era ‘Howl, Kaddish and Other Poems’. Contradient una de les màximes Beat, he oblidat encetar el relat i he començat a llegir, en veu alta, clara i ginsbergiana: I saw the best minds of my generation destroyed by madness, starving hysterical naked, dragging themselves through the negro streets at dawn looking for an angry fix…

Inici d'any

Caminem pel món com si tot ens passés de llarg, inabastable. Si ens aturéssim per mirar-te, perdries l’elegància que la distància et cedeix. I arriscaríem la dignitat que l’asfalt ens propicia, com la llamborda distreta que venç l’equilibri.

Allò que fem és un mer tràmit englobat dins una rutina. L’acceptem sense gaires miraments perquè de no fer-ho esdevindria el desastre. El desastre que ens faria sortir de la inèrcia per deturar-nos a pensar si realment estem caminant autònomament o només seguim un camí traçat per unes cames que no ens pertanyen. Ens les creiem i, mirant-ho bé, tampoc no ens queda cap altre remei que considerar-les.

Imaginant que avancem caminant potser ens situï en el camí desitjat. I mentrestant, a per feina, que cal començar la llista de propòsits pel nou any. Que avui ja és dia dos, se’ns fa tard i la llum és escassa.