Aquelles
converses que en diuen 'filosòfiques', en els moments més inesperats del dia,
descobreixen la nostra essència. Ens evidencien. Probablement, no tenen cap
utilitat més enllà de posar en comú posicions davant la vida. Les vides. Podríem
estar d’acord que el resultat d’aquelles converses és plenament satisfactori. En
altres paraules, ens hem alliberat d’unes càrregues feixugues determinades
només compartint-les amb algú. I sense cap motiu intencionat. O sí? Hem acostat
posicions?
Aquelles
converses són ben universals. Segurament, dues
persones més estiguin parlant del mateix en algun altre racó del món i, d’alguna
manera, utilitzant els mateixos raonaments. Podem establir que el
raonament és característic d’aquelles converses? Podeu acusar-me de cosmopolita, si voleu, de
romàntica, o de qualsevol terme que ara mateix estigui apareixent per les
vostres ments. Pregunteu-li a qualsevol persona del món què en pensa sobre si l’ésser
humà és bo o dolent de naixement. Demaneu-li si és cert que la innocència i
bondat d’un nen desapareix amb la maduresa. Ens tornem persones dolentes quan
creixem? Ens hi fan tornar? Hi ha algú que romangui exempt d’aquest fenomen? I
si no és així, qui té l’antídot? Probablement, aquestes preguntes són de
psiquiàtric o productes de l’avorriment i poca feina, però el que és segur és
que no hi haurà ningú en aquest món que sigui incapaç de manifestar una opinió
al respecte, encara que aquesta sigui per enviar-te a plantar cols a Sibèria.
Aquelles
converses, per mi, contenen una engruna de bellesa. S’hi barregen il·lusions
passades amb esperances futures i, tanmateix, desprenen bris de realitat. Ens
posiciona en un bàndol davant la vida, i en uns minuts pots entreveure allò que
el teu company, o companya, de conversa ha viscut. No sabrem els detalls; no
ens fan falta. Descobrim allò que radica dins la personalitat de l’altre. Jutgem
qui val la pena i qui no. És això possible?
Aquelles
converses ens distancien de la correcció, amb la perillositat que això implica. Amics científics, no prengueu part mai d’aquelles
converses o els vostres objectes d’estudi esdevindran subjectes.
Aquelles
converses em fan arribar a la conclusió que l’ésser
humà és boig però amb un bocí de tendresa als ulls. Em fan creure que res no
és definitiu, que ben endins encara tenim una espurna de bondat, encara que
aquesta només esclati en aquelles converses i després desaparegui sense deixar
cap rastre de la seva existència.
