Dos quarts de dues de la matinada de dissabte. Pels altaveus, ‘I don’t like
Mondays’ de Boomtown Rats.
Fets com el d’ahir, divendres, actuen com a element rebobinador en la vida de qualsevol persona. En concret, el botó del pause és polsat per, posteriorment, procedir a la seqüència retrospectiva d’imatges i records i, en alguns casos, a la seva infructífera anàlisi.
Fets com el d’ahir, divendres, actuen com a element rebobinador en la vida de qualsevol persona. En concret, el botó del pause és polsat per, posteriorment, procedir a la seqüència retrospectiva d’imatges i records i, en alguns casos, a la seva infructífera anàlisi.
Com és la vida d’irònica, que un cop el cos i la ment han assimilat el trasbals d’aquests tipus de fets i la successió d’imatges ha assolit el seu objectiu, els desitjos de viure augmenten. I no és precisament l’alegria la que ho produeix.
La ràbia s’apodera de nosaltres i demà, ja ens haurà abandonat. Serà
substituïda per la tristesa que, respectivament, serà absorbida per la
dignitat. Només és qüestió de temps que tornem a mirar-nos el melic, si algun
cop no hem deixat de fer-ho, i el temps se’ns escoli novament. Sense cap tipus
de remordiment.
Avui, però, esdevenim guerrers davant la mort. Això sí, amb un bocí de
respecte, no fos cas que, fruit del nostre desafiament vital, el nostre torn es
precipiti. I ens tornem a dir que no malgastarem el temps ni un segon més. Que
farem tot allò que sempre hem volgut. I que evitarem que fets com el d’ahir
succeeixin novament, si és que realment és possible.
És la nostra petita justificació. El nostre minúscul sacrifici. Un gest
insignificant davant el dol. Un intercanvi o un acord, possiblement, per evitar que
ella ens esculli com a companys de ball abans d’hora.
