‘Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.’
J.V. Foix
La nit de tardor és una inèrcia al repòs.
Una obligatorietat imposada per l’endemà dins una casa freda, buida de
complicacions i on l’únic so que sembla sentir-se és el d’un mosquit que
transgredeix les normes estacionals.
Els carrers són encara més deserts, de
persones i intencions. I també ho és el mar i ho són els bars, així com tot
allò que fugi de la transició forçada entre aquesta nit i el dia que es
precipita, inevitable.
M’agradaria deixar el llapis en un racó
i baixar fins el centre passejant, amb els gats fugint-me per les cantonades.
Potser així, descobreixi un carrer nou, que es construeix de nit i es dilueix a
trenc d’alba. Potser així, pugui comprovar com la foscor ha transformat les onades
del mar i siguin, per mi, irreconeixibles.
Em pregunto si saps com és el mar a
aquestes hores de la nit. Si notes la sal intacta en la brisa que arriba fins la
Rambla. Em pregunto si les nostres converses romandran encara, ara que l’estiu dorm
i les terrasses es recullen.
A tu, t’escau aquest tipus de nit; de
màniga llarga i vent que refresca. Mentre tu reposes, els núvols escullen
vestuari i s’engalanen. A l’endemà, et rebran grisencs i, potser, la pluja s’endurà
la resta de nit que encara posseeixes.
