La sala del costat

La sala del costat, cap a l'esquerra, pertany a un univers paral·lel. Allà, l'optimisme raja de les parets de color roig i els fisioterapeutes fan congues amb els pacients, d'igual a igual. El tema de conversa és el dolor que no tenen, i què coi, aquell que els agradaria experimentar un cop a la vida per fer variar la rutina de tanta festa. Les vides de les màquines depenen del més vell, que decideix destrossar-les amb un bat a les mans i a ritme de grunge. Però no les destrossa totes: les del gel les manté vives, per fer-les servir per als cubates i les de la calor per agafar color, en temporades d'estiu, i per a l'escalfor, a l'hivern. Per entrar, no hi ha cap targeta de registre. Només un codi de barres imprès en un got que les senyores simpàtiques d'aquell univers entreguen als pacients el primer dia de teràpia. 

El pacient més vell brinda amb el més jove, per les llargues estades i alegries compartides. De reüll, miren a la dreta, cap a la porta que duu a l'altra sala. Quin silenci, diuen. Deu ser l'avantsala de l'escorxador, asseguren. 

La realitat ha vingut aquesta nit a ironitzar sobre nosaltres. Ens ha dit: <<Si creieu que esteu canviant el món on viviu, seguiu somiant però feu-ho des dels vostres llits, ben còmodes. No em molesteu; vosaltres no em representeu. Deixeu d'usar el meu nom en els vostres discursos, en els vostres reclams i pancartes. El carrer és meu i seguiré aquí, també aquesta nit, fent-lo per vosaltres. Quan a l'endemà el trepitgeu, no haureu après res de la ignorància d'aquesta nit i seguireu enganyats en la pretensió d'allò que són només els vostres somnis.>>


 

Dedicatòries

Dedico aquest poema, que no és meu, a tots els que durant anys han preguntat per què (mal)gastem el temps somiant en un altre context possible. I per què baixem al carrer quan ens trobem sempre en un cul-de-sac artificial construït d'escuts democràtics contra el disturbi, només per tornar a casa enfilant-nos per les mateixes pujades. I també els hi dedico als que ens preguntaven a la universitat què fèiem arrossegant-nos per un present digne als passadissos quan havíem d'estudiar pel futur que ells mateixos ens asseguraven. I ara encara, quan aquest futur s'evidencia com havíem pronosticat, encara ens segueixen preguntant per què fem, per què seguim, per què ens entestem en continuar. La resposta és fàcil i els últims versos responen per nosaltres. 

Si he de dedicar aquest poema a algú més, és per sempre als meus companys: els de barri i barris, els de ciutat, i els meus amics de viles veïnes amb els que vaig començar en aquells passadissos i que ara, cadascú en el seu context, procura sempre no deixar mai de caminar. Perquè és conscient que en el minut que algú de nosaltres s'aturi, qui preguntava mirant-nos de reüll des del pedestal ens haurà contagiat la seva mandra i incapacitat per pensar, somiar, viure i construir. 

La utopía está en el horizonte,

me acerco dos pasos,

ella se aleja dos pasos.

Camino diez pasos y el horizonte

se corre diez pasos más allá.

Por mucho que yo camine,

nunca la alcanzaré.

¿Para qué sirve la utopía?

Para eso sirve: para caminar.

Eduardo Galeano.