Penjo les primeres línies de la història que estic escrivint. Com no sé quin serà el desenllaç, ni quantes pàgines s'allargarà, la poso per parts mentre la vagi fent. Última modificació: 6 de novembre 2007.
Aquí us la deixo i vosaltres jutgeu. Erlina
13 d'agost del 2006.
“Estimat diari” (és així? )
Fa temps que volia començar un diari. Avui t’he vist en una botiga i he sabut que és aquí on he d’escriure el que em passi a partir d’ara, el que pensi o simplement el que vulgui. M’agrada molt la fada que hi ha dibuixada a la portada així que el nom que he escollit és Chessynrae. És un nom elf. A què és bonic?És molt avorrit això de “diari”... A més, ets més semblant a una llibreta.
Per cert, jo em dic Niamh (es pronuncia alguna cosa així com “Niif” sense pronunciar gaire la “f”), com la meva mare. Ella era irlandesa, com el seu nom bé indica. Va néixer a Sligo i és allà precisament on vaig néixer jo. Quan ella va morir, jo era molt menuda i no recordo res d’ella. Només sé el que he vist en fotos i el que el meu pare m’explica.
Ara vivim en una ciutat molt a prop de Barcelona. El meu pare diu que aquí s’hi està bé però que no hi ha res com els llacs, les muntanyes, els rius i els arbres irlandesos. Allà el verd és sagrat i aquí insisteixen en fer-lo desaparèixer. Des d’on visc ara es podia veure el mar clarament. Segons el meu pare, s’hi veia fins i tot la sorra. Fa tants anys d’això que tothom sembla haver-ho oblidat. Ara amb prou feines podem veure l’horitzó i si per casualitat t’apropes al mar veuràs que no està menys brut que l’any anterior. Els pisos són els substituts dels arbres, els diners són el més important però ningú se n’adona que els diners no es respiren. El gris pel verd, els pisos pels arbres i els diners per l’aire i l’aigua...
Tinc 15 anys (què jove!). Alguns encara dirien que sóc una nena i que les línies que acabo d’escriure són els pardals que tinc al cap, propis de la meva edat. La veritat és que no m’invento res, només cal mirar el paisatge.
Jo em sento molt jove però no sóc pas una nena... Bé, sé pensar i reflexionar per mi mateixa, oi? El meu pare sovint diu que és justament per això que m’assemblo a ella. Mai m’ha dit coses dolentes sobre la meva mare. Segur que en tenia, com tothom, inclòs el meu pare. Sé que tot i que li agrada aquesta ciutat, perquè és on ha nascut i on va créixer, enyora la meva mare. En el fons sé que li agradaria retrobar-se amb ella. Deixaria aquest lloc per tornar a Irlanda?
Fa massa vent. No és gens normal aquí, en aquesta època. Em sembla que no trigarà gaire a ploure. M’acomiado abans que marxi la llum!
Fins aviat Chess,
Niamh
El vent es despertà i els curiosos núvols s’agruparen per observar com la cendra s'anava endinsant, cada cop més, en la terra. Les primeres gotes començaren a caure i, en un instant, la tempesta ja era damunt dels dos joves.
“Anem, reina. Ni tan sols avui el temps ens acompanya. No sé perquè coi no pot fer sol en una ocasió com aquesta”.
“No diguis això. La natura segueix el seu curs i no s’atura per res. Al cap i a la fi, res no ha canviat i no farà pas bon temps perquè tu ho desitgis, no?”
“Ja...”
“Abans els colors eren més vius, fins i tot quan plovia. Ara l’olor a pluja i el verd em semblen tan foscos que em marejo... Però fixa’t. Mira aquells arbres. Els veus? Porten segles allà palplantats, observant el seu voltant. Ahir ja hi eren, exactament igual que ara. I aquell ocell d’allà? Què el veus? S’amaga de la pluja i ho seguirà fent el pròxim dia que plogui. Els colors sembla que hagin canviat però tot està al seu lloc, com els altres cops”.
“Anem reina que si continua plovent així agafarem un refredat”.
Malgrat la seva edat, l’àvia es troba bé de salut. Els anys l’han feta sàvia, tant llesta com el diable i la seva intel·ligència no ha canviat.
La tempesta ha marxat i les gotes d’aigua es dilueixen en el vidre davant l’imminent aparició del Sol.
Aparquen el cotxe davant la porta. Ambdós baixen del cotxe excepte l’àvia que prefereix quedar-se dins. Observa com la seva filla i el seu marit avancen lentament, apropant-se a la porta. És un edifici blanc, recent pintat, amb portes automàtiques. Per l’exterior és similar a una casa.
Les portes s’obren, la filla i el marit entren i darrere d’ells tornen a tancar-se les portes. L’àvia pot veure perfectament que en comptes d’una casa allò sembla ben bé un hospital ja que l’interior és del mateix blanc característic. La seva filla i el seu marit s’han aturat en una casa que és semblant a un hospital. No sap exactament per què ho han fet però ho sospita i el seu rostre, de sobte, canvia.
L’àvia sempre ho parla tot amb la seva filla. Bé, de fet ja fa temps que no ho fan. Potser és aquesta la causa de que no li hagi sorprès. Però, malgrat tot, no pot contenir la tristesa. Entre la imatge borrosa i la pluja, que ha tornat, veu com la Sandra, que és la seva filla, i el seu company tornen ràpidament cap al cotxe.
13 d'agost de 2006,
21:17 hores.
Hola Chess! Com anem?
No he trigat gaire temps a tornar-te a escriure. La veritat és que no ho pensava fer fins demà. Ara està plovent un altre cop i no he pogut sortir en tota la tarda... T’he dit abans que marxava perquè el vent bufava tempesta. Al final la llum no ha marxat.
Ara t’estic escrivint amb una ploma que m’ha regalat el meu pare. Està gravada amb la paraula “ERLINA”, que no sé exactament què vol dir. El meu pare me l’ha donada perquè diu que era el moment ideal per fer-ho. Suposo que s’haurà adonat que he començat un diari i per això me l’ha regalada. M’ha dit que era de la meva mare. Es veu que ella escrivia molt, sobretot durant els seus últims mesos.
Per cert, no t’he dit el nom del meu pare encara! Es diu Carles. És maquíssim! Doncs ell, m’ha donat la ploma amb una carta que posa “per a la Niamh”. No sé el motiu d’aquesta carta però el meu pare m’ha dit que no la llegeixi fins que trobi el significat de la ploma. No entenc res. Això sembla una pel·lícula de misteri, no trobes? Tinc curiositat per saber què diu la meva mare a la carta i què hi té a veure amb la ploma.
Chess, me’n vaig a sopar!
Fins aviat,
Niamh.
