La meva musa

Escrit el 25 de maig a les 00.42.

La Meva Musa

Uns ulls lluents m'observen des de la cantonada d'aquesta habitació. Sabia que tornaria. Em mira fixament sense fer cap gest, cap senyal. La veig. És menuda, sense veu. Té la cara demacrada. És jove? No. Existeix des dels inicis de la humanitat.

És horrible. No puc mirar-la sense que em produeixi un nus a l'estòmac. No puc afrontar-m'hi.

Quan somriu és encara més devastadora. El seu somriure és la seva salutació de benvinguda. Em diu: 'Ja torno a ser aquí. Sabia que no podies passar gaire temps sense mi.'

L'odio amb totes les meves forces. M'adreça el llapis. 'Escriu o dibuixa. Tu tries'. Alegrament acceptaria el llapis i li clavaria a l'ull. L'esborraria aquest somriure malèfic. Però no puc. I ella ho sap. Sap que no ho faré. Sap que la necessito. És cert. Escric i això em fa veure-la menys horrible, menys maleïda.

'Ets la meva musa?'

'Sí.'

'Quin és el teu nom?'

'Solitud.'

Qui és?

6 de març de 2009.

Qui és que sempre m'acompanya?
Qui és que vetlla les meves nits?
Qui és que em lleva amb mots a cau d'orella?
Qui és que en la foscor s'enfila al meu llit?
Qui és que amb la llum es disfressa?

No la veig però hi és.
M'odia amb coratge quan sobtadament m'oprimeix el pit fins al punt que puc mesurar l'aire restant.
M'odia però no m'ofega.
No em destruex perquè jo sóc l'única companya que té.
Sinó fos per mi, ella no existiria.