Núm. 28.

Parlava d'olors, 

 i dels records d'un moment 

que ara se'm desfà 

 a les mans; fragment 

d'un paper d'ús efímer. 

I no durarà ja gaire més 

que aquell gest de cap, 

 preludi d'un somrís, 

de la boira de la meva 

memòria. 

Escrit núm. 28., encara orfe de títol. 1 de juliol 2016.

Pas enrere per continuar endavant

Nou anys de bloc, s'escriu ràpid. Vaig obrir-lo perquè es convertís en una eina personal que, des de la meva adolescència, m'ajudés a no deixar d'escriure. I amb menys o més qualitat i amb etapes petites de descans i manca d'inspiració, des de llavors no ho he deixat de fer. Puc dir, doncs, que aquest objectiu s'ha complert amb escreix.

Però ara cal que m'aturi. No deixaré d'escriure però sí de publicar aquí, durant un temps. Qui em conegui sabrà que aquest temps pot durar des d'un dia fins a una eternitat, i tot dependrà del temps necessari que hagi de durar la reflexió, l'ordenació d'idees, el pas enrere per continuar endavant. 

Així ha de ser. 

Per motius literaris i personals, no hi ha frontera possible, avui deixo en pausa aquest bloc; amb l'esperança de tornar amb noves idees o amb les velles renovades. 

Per qui hagi tingut el nervi i la paciència de llegir-me, i alguns de compartir reflexions sobre els escrits, ha estat un plaer i us ho agraeixo. Us agraeixo els anys o minuts que heu dedicat a llegir-me. 

Ens veurem aviat, de ben segur. El moment més proper, la Veu de Bufalà, on -tot i no tenir res a veure amb el que escric aquí- seguiré escrivint. 

Desdibuixos

Avui he deixat d'escriure sobre tu. He deixat anar el text que t'havia escrit damunt la taula i m'he aixecat de la cadira, amb aquest pensament entre cella i cella. Cop de taula, la decisió ja era presa.

I ha fet crac. La cadira ha fet crac. El soroll ha trencat la majestuositat del gest, deixant-me en evidència davant dels llibres dels prestatges; davant les grans obres. 

No m'he sabut avenir de la caiguda que em venia a sobre. I des del terra, he pogut mesurar com de distant era el text que t'escrivia. Les lletres verdes, ni s'apreciaven ni es distingien. Semblaven part d'un text vell i antic, dels groguencs prestatges que em miraven, dels que s'amaguen i s'obliden. 

I, així, des del terra, he sentit el vertigen de veure com les lletres havien pres la seva decisió. Autònomes, òrfenes de creadora, sortien per la finestra; mirant-me com tu em mires ara. Decebudes de mi, i enrabiades, no han sabut més que seguir el meu exemple. I volant pel barri, han anat desdibuixant-lo, esborrant-lo. Primer, el verd dels arbres i, després, les seves formes, les places amb nom de dona i la masia i la terrassa del bar i les línies que el delimiten i el configuren. He quedat envoltada entre les restes d'un barri esborrat de colors, contorns i essència.

En el seu comiat, m'han deixat escrites unes paraules -les últimes- al vidre de la finestra. El verd de les seves lletres em cridava: «No podràs escriure sobre el barri, si no escrius sobre...»

La línia

No exagera la línia quan diu que tu ets la referència de tots els contorns que ella dibuixa. Dels somriures, la referència, i dels perfums. I la guspira de les guspires, la s(t)eva força.

I ets l'atzucac dels atzucacs. 

Fa uns mesos, vaig trobar-me escrivint-te entre (les) línies; no podia escriure sobre el barri i no escriure sobre tu. I ara, amb les prioritats aparentment establertes -és ell i no tu- no puc destriar. Amagar-me de tu és girar-me d'esquenes al barri i no seré jo qui enceti aquesta covarda retirada. Altres ja ho han fet abans; és així -claudicacions- com les lluites conclouen, s'ensorren. Ell és la meva prioritat però no trobo la sortida del cercle que us uneix i tinc por, que de fer-se cada cop més minúscul, acabi essent jo la propulsió que el destrueixi. I sense el cercle...  

I aquest va ser el pensament que l'altre dia a la sala, entre amics, va creuar l'espai en mig segon; el fil d'una idea fina que s'estira. I tot va venir arrel d'un somriure nou i fresc, i d'uns ulls suaument atraients que van trobar-me. Van fer-me mesurar els segons d'una eternitat per fer-me caure -quines coses fa el cervell-, després d'haver-me aturat a considerar si la guspira dels seus ulls era la mateixa que des dels teus encén el barri. 

Si mai em veieu caminant en cercles pel barri, cerco la línia -la deus haver amagat entre les places amb nom de dona i el verd del barri que respira- que vaig treure entre les línies per donar-te-la, un dels milers de dies que et vaig conèixer.

Març

El març ens deixa al bell mig de les tempestes, aquelles que sense pluja s'intueixen, perquè és des de dins des d'on es senten. I ens deixa tot just amb la primavera a les mans, sense saber ben bé què fer-ne, de les flors que han de venir i no ens esperen. 

El març brindarà amb xampany les nostres derrotes i defectes. A tu, te n'oferirà una de copa i radiant somriuràs per haver decidit situar-te al cantó dret del seu tron, de les seves complicitats.

I creient-te invencible, un cop més, et veuràs créixer, cofoi i hipnotitzat, en la teva capacitat d'anàlisi i estratègia. Ens obviaràs i ens tornaràs a obviar, com sempre has fet. Però oblidaràs que avui el març ja se t'esgota i demà ja t'haurà abandonat. 

Demà, tu amb les restes humides de la copa i el gust amarg del xampany que fou a la boca. Nosaltres, encara, amb la primavera a les mans; la primavera que ja és aquí i ja ha començat.

(auto) defensa

El dolor no sap ben bé com defensar-se de tu i, des d'un acte reflex de supervivència, t'apreta. Tu ets la raó de la seva existència i ell ben poca cosa pot fer davant d'aquest mur; davant d'aquesta evidència.

Olors

Tu, seies i llegies. No ho sabies, però t’agradava escoltar-te. I les teves mans – tampoc no ho sabien- dirigien gestos a algú, invisible. 

I era així com el temps s’aturava, dos minuts o dues hores, i la teva veu esdevenia el centre de la cambra. S’expandia i projectava per la infinitat de l’espai i l’acariciava, suavitzant-lo i engalanant-lo d’una fragància dolça que diluïa el missatge; enamorat dels sons que el pronunciaven.

I jo (et) mirava i callava. I m’encongia –jo m’encongia- per no molestar. Per no fer cap moviment que alterés la fragilitat d’aquell moment, tan precís. I així, avui, retenir-lo com l’olor que et dibuixarà aquí, llegint, quan hagi decidit que és millor no recordar-te.

Conte contat

I, en acabat, el seu bes

- que havia de desfer l’encanteri i tancar el llibre - 

 va dibuixar el teu somriure. 

De (j)ungles

Qui tindrà la llibertat de ser el més just, el més net, el més digne, quan la guerra sigui a casa amb nosaltres? I quan ens canti a cau d'orella, com distingirem la nostra veu de la seva melodia a les nits d'insomni, tan confuses i tan esgotadores? I com sabrem si la seva veu no és l'eco de la nostra, pervertida pel desgast del temps i de l'esforç d'haver intentat prevenir-la? I si ve avui, sabrem destriar qui som nosaltres? Ens sabrem veure culpables o seguirem encerclant el pas del temps que ens ha dut fins aquí? I si som culpables, i si ningú no és innocent, què fem aquí? Qui som i per què continuem? Si el pas que ens ha de fer sortir de la jungla més cruenta ens ha d'introduir en una altra, i així fins l'infinit, quin és el nostre paper aquí? I el preu que hem de pagar, quin és i fins quan? I si la jungla som nosaltres mateixos, on han quedat els nostres passos?

De trenes i tentacles

Des d'aquí esperarem, estàtics, collarets de llum que engalanin, trenant de tentacles, aquesta foscor.

Tinta verda

I en acabat, un cop tancat el llibre, la tinta és invisible. 

No en sabíem més

de l'ombra dels bolígrafs 

que ens (des)cobria 

i ens amagava. 

I ja està bé: 

ningú no sabrà mai quin era el color que t'escrivia. 

(Im)possibilitats

La cronicitat podria tenir olor de canyella, gust de llimona, color verdós d'oliveres. Ja que ens ha d'acompanyar sempre, podria ser la remor de la pluja que entra per les finestres.

La immortalitat

I a la pregunta <<I això no marxarà mai?>> la cara de la metgessa ja ho ha dit tot. Observo el procés dels seus ulls, l'arqueig reflexiu de les seves celles. El seu cap és ara mesurant les paraules -eufemismes- que intentaran mantenir l'esperança que es nodreix d'agonies, que nodreix les agonies. L'observo i no sap que en el fragment de temps, potser mig minut, en què ella triga ara en trobar-les, jo ja m'he aturat.

Ja n'hi ha prou. Ja s'ha acabat.

Quan ella trobi la paraula exacta per convèncer-me i relativitzar, veuré que menteix. Veuré que ella és a una paraula precisa de la fugacitat d'un cafè, d'una cigarreta.  

I des del fum efímer de la seva cigarreta sabré que la cronicitat del meu dolor és la del meu cos, la de la meva vida. I poc més que això: la immortalitat. 

Inèrcies de color blau

No sé pas quina fou la inèrcia que va prendre l'aire en el moment previ d'aquell moviment precís, fals i suau, que faria desfer l'escala.

Aquell moment previ i precís, als carrers d'orquestres mudes, quan la Bessie sonava invencible.  

10.445 dies

'To-morrow, and to-morrow, and to-morrow...' 

Macbeth, V-V. 

09.06.1987. 

Una dona és al seu lloc de treball; una botiga, una aula, una oficina. Es sent tancada, atrapada, angoixada. I decideix escriure.

+10.445 dies, ja oficialment matusalènics.

Poso un adhesiu a Viaje a la Alcarria i, després, obro el llibre per comprovar que res, ni tan sols els fulls groguencs del temps, no impedirà catalogar-lo. I l'obro perquè veig el rastre d'uns fulls de quadern quadriculat sortint de la primera pàgina. 

Diu que simulem. I diu que no cal que aguantem tant. I diu que la vida són quatre dies. 

Creus que en 10.445 dies algú em descobrirà parlant de tu als nostres llibres? Es farà un mirall amb les meves paraules? I quines paraules escriuries tu avui si algú en 10.445 dies vingués a descobrir-te? 

I en 10.445 dies, on seran els meus poemes d'ara? Parlaran de tu o dels cabells foscos del rostre difús de la memòria? I tu, hauràs reconegut ja les teves mans entre les línies? I serà la tinta verda amb la que (t')escric avui en 10.445 dies invisible?