Pas enrere per continuar endavant

Nou anys de bloc, s'escriu ràpid. Vaig obrir-lo perquè es convertís en una eina personal que, des de la meva adolescència, m'ajudés a no deixar d'escriure. I amb menys o més qualitat i amb etapes petites de descans i manca d'inspiració, des de llavors no ho he deixat de fer. Puc dir, doncs, que aquest objectiu s'ha complert amb escreix.

Però ara cal que m'aturi. No deixaré d'escriure però sí de publicar aquí, durant un temps. Qui em conegui sabrà que aquest temps pot durar des d'un dia fins a una eternitat, i tot dependrà del temps necessari que hagi de durar la reflexió, l'ordenació d'idees, el pas enrere per continuar endavant. 

Així ha de ser. 

Per motius literaris i personals, no hi ha frontera possible, avui deixo en pausa aquest bloc; amb l'esperança de tornar amb noves idees o amb les velles renovades. 

Per qui hagi tingut el nervi i la paciència de llegir-me, i alguns de compartir reflexions sobre els escrits, ha estat un plaer i us ho agraeixo. Us agraeixo els anys o minuts que heu dedicat a llegir-me. 

Ens veurem aviat, de ben segur. El moment més proper, la Veu de Bufalà, on -tot i no tenir res a veure amb el que escric aquí- seguiré escrivint. 

Desdibuixos

Avui he deixat d'escriure sobre tu. He deixat anar el text que t'havia escrit damunt la taula i m'he aixecat de la cadira, amb aquest pensament entre cella i cella. Cop de taula, la decisió ja era presa.

I ha fet crac. La cadira ha fet crac. El soroll ha trencat la majestuositat del gest, deixant-me en evidència davant dels llibres dels prestatges; davant les grans obres. 

No m'he sabut avenir de la caiguda que em venia a sobre. I des del terra, he pogut mesurar com de distant era el text que t'escrivia. Les lletres verdes, ni s'apreciaven ni es distingien. Semblaven part d'un text vell i antic, dels groguencs prestatges que em miraven, dels que s'amaguen i s'obliden. 

I, així, des del terra, he sentit el vertigen de veure com les lletres havien pres la seva decisió. Autònomes, òrfenes de creadora, sortien per la finestra; mirant-me com tu em mires ara. Decebudes de mi, i enrabiades, no han sabut més que seguir el meu exemple. I volant pel barri, han anat desdibuixant-lo, esborrant-lo. Primer, el verd dels arbres i, després, les seves formes, les places amb nom de dona i la masia i la terrassa del bar i les línies que el delimiten i el configuren. He quedat envoltada entre les restes d'un barri esborrat de colors, contorns i essència.

En el seu comiat, m'han deixat escrites unes paraules -les últimes- al vidre de la finestra. El verd de les seves lletres em cridava: «No podràs escriure sobre el barri, si no escrius sobre...»

La línia

No exagera la línia quan diu que tu ets la referència de tots els contorns que ella dibuixa. Dels somriures, la referència, i dels perfums. I la guspira de les guspires, la s(t)eva força.

I ets l'atzucac dels atzucacs. 

Fa uns mesos, vaig trobar-me escrivint-te entre (les) línies; no podia escriure sobre el barri i no escriure sobre tu. I ara, amb les prioritats aparentment establertes -és ell i no tu- no puc destriar. Amagar-me de tu és girar-me d'esquenes al barri i no seré jo qui enceti aquesta covarda retirada. Altres ja ho han fet abans; és així -claudicacions- com les lluites conclouen, s'ensorren. Ell és la meva prioritat però no trobo la sortida del cercle que us uneix i tinc por, que de fer-se cada cop més minúscul, acabi essent jo la propulsió que el destrueixi. I sense el cercle...  

I aquest va ser el pensament que l'altre dia a la sala, entre amics, va creuar l'espai en mig segon; el fil d'una idea fina que s'estira. I tot va venir arrel d'un somriure nou i fresc, i d'uns ulls suaument atraients que van trobar-me. Van fer-me mesurar els segons d'una eternitat per fer-me caure -quines coses fa el cervell-, després d'haver-me aturat a considerar si la guspira dels seus ulls era la mateixa que des dels teus encén el barri. 

Si mai em veieu caminant en cercles pel barri, cerco la línia -la deus haver amagat entre les places amb nom de dona i el verd del barri que respira- que vaig treure entre les línies per donar-te-la, un dels milers de dies que et vaig conèixer.