Dels poetes que van ser

La meva veu (et) parla des dels ecos dels poetes que van ser. Avança entre els seus versos, sense cap importància, diluïda.

No és meu el missatge, ni meu el ritme. Però ho és el xiuxiueig que desprenia cada cadència. I la tremolor de mans que els escrivien.

La meva veu, masculinitzada, t’escriu des dels dits dels poetes que van ser.

No sóc jo, però Tu ets la mateixa.

-Dijous 19 de novembre-

Màscares

Avui m'he sabut actriu

i la nit ha vingut a descobrir-me.

No n'hi ha prou amb intentar

dissimular(-me) darrera dels miralls,

amagant les meves cartes.

No pas, davant la Nit

és impossible.

La medalla

Et mires al mirall i allà on hi havia la medalla, l'agulla, la pinça, el pin o la condecoració, hi ha només una taca. En tots aquests anys no t'has adonat d'aquesta apreciació. I (et) revises cervell endins, amb el vertigen i el jet lag dels flashbacks, en quin moment -potser per mirar-te tant- el pes jeràrquic, fals i superficial del càrrec et va desfer l'ego.

-14 d'octubre-

Amandla

Empodereu-vos, escolteu(-vos), participeu i sigueu (auto)crítics. Teixiu complicitats i projectes i batalleu només, i sempre actius, per construir. Només així ho podreu tot davant la manipulació de sota taula i els maquiavelismes. Un cop encesa la consciència de grup, el silenci ja només serà la llibertat.

-22 d'octubre-

Fils invisibles

Imagina diverses persones: quatre, set, deu o vint. De les seves mans surten tot de fils invisibles. A l'altra banda dels fils, aprimant-te, encongint-te, esvaint-te, ets tu.

-28 d'octubre 2015-

Et miro sense mirar-te

Et miro sense mirar-te.

Si et mirés amb la intenció de mirar-te,

tot ho entendries.

I, a través del mirall,

caurien les caretes

i es desfarien els encanteris.