La importància de la nit (III)

‘Em trob amb mi, tot sol, i això em conforta.’

J.V. Foix

La nit de tardor és una inèrcia al repòs. Una obligatorietat imposada per l’endemà dins una casa freda, buida de complicacions i on l’únic so que sembla sentir-se és el d’un mosquit que transgredeix les normes estacionals. 

Els carrers són encara més deserts, de persones i intencions. I també ho és el mar i ho són els bars, així com tot allò que fugi de la transició forçada entre aquesta nit i el dia que es precipita, inevitable. 

M’agradaria deixar el llapis en un racó i baixar fins el centre passejant, amb els gats fugint-me per les cantonades. Potser així, descobreixi un carrer nou, que es construeix de nit i es dilueix a trenc d’alba. Potser així, pugui comprovar com la foscor ha transformat les onades del mar i siguin, per mi, irreconeixibles.  

Em pregunto si saps com és el mar a aquestes hores de la nit. Si notes la sal intacta en la brisa que arriba fins la Rambla. Em pregunto si les nostres converses romandran encara, ara que l’estiu dorm i les terrasses es recullen. 

A tu, t’escau aquest tipus de nit; de màniga llarga i vent que refresca. Mentre tu reposes, els núvols escullen vestuari i s’engalanen. A l’endemà, et rebran grisencs i, potser, la pluja s’endurà la resta de nit que encara posseeixes. 

Fantasmes (II)

No pretenc que els lectors entenguin els escrits d’aquesta sèrie. Són fruit de pur egoisme existencial, que possiblement només tu entendries. En aquesta sèrie, ho poso tot damunt la taula. No és pessimisme ni rancúnia. Són records i llunyania. El primer escrit el podeu trobar aquí, dia 20 de març de 2012. 

   

Fantasmes (II)

‘No hi ha present,

tots els camins són record o pregunta.’

Miquel Martí i Pol

Recordo el dia que vàrem trobar un àlbum amb fotografies groguenques i antigues, tot ple de persones que desconeixíem i ens imaginàvem qui podien haver sigut, a què jugaven de menuts i com eren les seves veus. Les seves robes eren ben senzilles i els pentinats no gaire elegants. Sortien amb mules, sovint, animals ben estranys per nosaltres. La majoria eren feliços, crec. 

Desconec si aquella fotografia et va produir el mateix efecte que em produí a mi. La recordes? La noia que hi sortia era exactament com tu, llevat de la roba humil i cabells pràcticament curts. Tenia el mateix posat esquifit i el mateix somriure mig dibuixat. Els mateixos ulls petits però vius i brillants. Vaig pensar que en algun moment, que ignorava, t’havies disfressat i havies encabit la fotografia en aquell àlbum ronyós. Era impossible.

Aquella fotografia et proporcionava un lligam que sempre t’han obligat a defugir. I, segur, encara ho intenten. Llavors, encara no ho sabíem i ens limitàvem a continuar observant les fotografies amb curiositat. Recordo les rialles produïdes pels pentinats antics i la mania de posar-se els pantalons massa alts. 

Avui t’he vist en una d’aquelles fotografies que les xarxes socials proporcionen sense cap tipus de protecció. D’aquella semblança amb la imatge groguenca res no resta. Ni tan sols la vivesa i brillantor dels ulls. En el mateix àlbum digital hi havia una altra fotografia; d’algú més envellit. Vaig veure que el lligam encara existia, si més no en aparença. 

D’aquell àlbum antic ja no n’he sabut res més. Desconec de qui era ni des d’on era que el miràvem. De fet, això em succeeix amb tot allò referent a tu. Les cartes, les joguines i d’altres objectes han desaparegut físicament. Possiblement, estiguin amagats en algun lloc on sigui impossible recuperar-los. Si els trobés, no en sabria pas que fer-ne i els acabaria amagant de nou per no tornar-los a veure, com el nen que amaga tresors sota la sorra perquè el temps no els esborri. Per mi, segueixen essent preuats però el dolor que em produeix tot plegat necessita restar enterrat, encara, durant uns anys. 

Espero, esperançadora, que algun dia ens retrobem sense rancúnies i com si el temps no hagués passat. No és possible, ara, perquè el lligam que escollires mantenir t’impedeix ser tu mateixa. Sóc pacient i sé que te’n desfaràs encara que sigui de la pitjor manera possible quan el motiu inevitable i imminent, pel qual tots naixem i vivim, s’imposi. 

Sé que inconscientment lluito per conservar el nostre lligam; per evitar que el temps l’esborri. Sinó aquests escrits mai haguessin existit. 

La importància de la nit (II)

‘La nit em clava

el seu ullal

i el coll em sagna.’

Maria-Mercè Marçal

La nit és una dansa contínua plena de multituds. La quietud fuig espaordida per les cantonades cercant tranquil·litat i deixant una flaire difusa en l'ambient. Els carrers són guarnits d’una fortalesa esperançadora però efímera. Res no ens atura i gaudim de tot bri de festa que creiem ser capaços de sostenir en les nostres espatlles.

És una nit d’estiu.

Són instants de felicitat disfressada però vertadera. La podem intuir i percebre en l’aire escàs de les masses, i les notes ens l’ofereixen, sovint, a baix cost. L’èxit és tímid però ens somriu esperançador i còmplice entre la multitud. Se’ns hi adreça i ens ofereix companyia.

Som ignorants. El nostre jo diürn és irreconeixible i les seves febleses camuflades no semblen haver existit mai. Desconeixem que la fragilitat ens fa l’espieta darrere els decorats, assajant el seu paper i esperant la seva sortida a escena amb ànsies de protagonisme i poder. Al final del monòleg ja ens haurà posseït. El vincle amb la nit caurà desfet i aquell èxit tímid retrocedirà, recollint les burilles i els gots buits pels carrerons engalanats.

La importància de la nit

'Come,

Let us roam the night together

Singing.'

Langston Hughes

Vosaltres m'heu fet recordar la importància de la nit. He pogut tornar a aturar-me per observar allò que succeeix i la quietud i tranquil·litat que els carrers desprenen.

És tot tan fugaç que córrer ja no és primordial. Diferents circumstàncies m'han fet veure aquests mesos que la tornada a casa no ha de venir determinada pel rellotge. No hi ha pressa. Les obligacions de l'endemà s'interposaran de totes formes i ja tindrem la dignitat per carregar amb elles.

I no és que abans veiés la nit de diferent manera. De fet, segueixo pensant que és d'una bellesa que esgarrifa. Durant la nit el terra que trepitges s'endolceix, els carrers s'allarguen, l'aire sembla més net i el temps no té pressa. Tot i així, segueix essent esgarrifosa. Ho és, perquè és addictiva. Durant el dia tot allò que perceps per la nit ha desaparegut; s'ha extingit. Dins el dia no hi ha possibilitat. La impossibilitat del dia et limita; t'encongeix. Durant la tornada a casa, potser no has aconseguit gaire cosa més que la nit anterior. La impossibilitat del dia se't precipita.

No sóc gaire diferent de l'home que camina enganxat a la paret recitant l'alienació d'un equip de futbol que probablement només recorden els experts. De fet, compartim l'espai, de carrers i franja horària. Si acostéssim posicions, els motius segurament serien els mateixos. L'única diferència és, potser, la importància que li donem a la nit.

Durant la nit les bogeries i excentricitats succeeixen a càmera lenta; s'accentuen. Quan el dia acabi seran camuflats per gent disfressada de normalitat i sensatesa i no els podràs percebre. Darrerament, penso que el boig no és aquell enganxat a la paret recitant velles glòries, ni aquell que el mira i riu creient que encara hi ha algú que el supera en cerveses. El veritable boig, l'autèntic, és aquell que no percep aquesta bellesa de què parlàvem i s'entesta en reivindicar-se com a propietari de la realitat que el dia li proporciona.    

Petita reflexió de matinada

Ja existeixen al món massa bogeries sense sentit i no semblem fets nosaltres de la mateixa pasta. 

La sensatesa sempre retorna per dir-nos on som, que no tenim quinze anys, que tot s'acaba abans de començar, que els finals feliços són un luxe merescut per aquells que els saben aprofitar i que el món no gira d'il·lusions.

Possiblement, l'objectiu de la nostra existència en aquest món sigui acceptar l'individualisme com a mesura preventiva; com a mètode de supervivència. Sinó, només ens queda demanar al destí que ens inclogui entre els seus favorits,  que ens faci la terra més tova o que redueixi la crueltat dels seus actes.

Ara, ni tan sols tinc a disposició el temps ni la convicció com agents de canvi. No tinc res a oferir-te. Allò que jo vull ara no té espai, sentit ni validesa. 

the Dawn

Do you dance, Minnaloushe, do you dance?

W.B. Yeats

'My dearest Minnaloushe*' said the Moon

'will you dance with me tonight

until the Dawn do us part?'

'I will my Moon' claimed Minnaloushe

'I will dance with you tonight

until the Death do us part.'

-Before the poet's eyes they danced until the Dawn shone out-

And once again the night would came

for the Moon to show her brightness:

'Where are you young Minnaloushe?

Where are your shining eyes?

Will they be with me tonight

before the Dawn comes out?'

Near the furthest mountain

the Dawn is still hiding;

She shows her grin and gladly hears

the crying of the Moon

behind the black cat's tomb.

---------------------------------------------------------------------------------------

* Minnaloushe: nom atribuït a un gat negre. Veure el poema 'the Cat and the Moon' de W. B. Yeats

Ideal romàntic

SWEETHEART, do not love too long:

I loved long and long,
And grew to be out of fashion
Like an old song.

-W.B. Yeats-

Totes estem lligades a l'ideal romàntic en major o menor mesura. Aquell que fa que aspirem a quelcom similar a la dolçor, els confetis roses i les pomes caramel·litzades, i un home que, en alguns casos,  ens els serveixi en safata sense res a canvi. Ens hi exposen des del bell inici. Passant per indústries cinematogràfiques, on Disney n'és l'exponent màxim, fins a nines que ho tenen tot materialment parlant i no els hi manca, només faltaria, l'altra media naranja.  

Moltes dones s'han dedicat, afectades per aquest ideal i sent-hi conscients, a desfer mites i construir les seves relacions intentant-ne fugir, sovint sense èxit. El que és clar és que aquest encanteri dissimulat per aparences,  paraules amables i l'estabilitat desitjada, no és fàcil de desfer.  

Aquest ideal es contradiu amb el nostre món i la manera en la que està configurat. En aquest món, i digueu-me si trobeu un altre que no compleixi aquesta premissa, no tens espai per somnis. La realitat et demana estar-hi connectada constantment. Els moments de desconnexió produeixen il·lusions que no ens podem permetre. Moltes hi hem deixat les il·lusions i ens han tornat una cadena que ens fa romandre ben enganxades al terra. I, tanmateix, quelcom que no reconec em fa seguir cercant essent conscient d’allò que succeirà. 

Cercant-te he alçat muralles de diferents colors, construïdes amb engrunes dels teus tus diversos i les seves particularitats. Desprenen antigues essències, ara ràncies, i hi pengen pètals pansits amb les espines desgastades.  

 

Divendres

Dos quarts de dues de la matinada de dissabte. Pels altaveus, ‘I don’t like Mondays’ de Boomtown Rats.

Fets com el d’ahir, divendres, actuen com a element rebobinador en la vida de qualsevol persona. En concret, el botó del pause és polsat per, posteriorment, procedir a la seqüència retrospectiva d’imatges i records i, en alguns casos, a la seva infructífera  anàlisi.

Com és la vida d’irònica, que un cop el cos i la ment han assimilat el trasbals d’aquests tipus de fets i la successió d’imatges ha assolit el seu objectiu, els desitjos de viure augmenten.  I no és precisament l’alegria la que ho produeix. 

La ràbia s’apodera de nosaltres i demà, ja ens haurà abandonat. Serà substituïda per la tristesa que, respectivament, serà absorbida per la dignitat. Només és qüestió de temps que tornem a mirar-nos el melic, si algun cop no hem deixat de fer-ho, i el temps se’ns escoli novament. Sense cap tipus de remordiment.

Avui, però, esdevenim guerrers davant la mort. Això sí, amb un bocí de respecte, no fos cas que, fruit del nostre desafiament vital, el nostre torn es precipiti. I ens tornem a dir que no malgastarem el temps ni un segon més. Que farem tot allò que sempre hem volgut. I que evitarem que fets com el d’ahir succeeixin novament, si és que realment és possible. 

És la nostra petita justificació. El nostre minúscul sacrifici. Un gest insignificant davant el dol. Un intercanvi o un acord, possiblement, per evitar que ella ens esculli com a companys de ball abans d’hora. 

Imminència

Arribarà el moment, segur. El moment que em faci retrocedir al punt on ara em trobo. Recordaré que el ‘ja t’ho vaig dir’ és innecessari i, inevitablement, algun tipus de buit se m’obrirà a l’estómac.   

-Ara, només vull dir-te que m’hipnotitzes. 
Que cada mot escrit i articulat 
i cada gest emprat 
destil·la una llum subtil, 
per tu imperceptible, que m’immobilitza.-

Arribarà el moment. I sí, el pessic farà la ferida.

Fantasmes

Fantasmes

‘Tinc els ulls de fusta.

De tant en tant, un cuc hi plora.’

Maria-Mercè Marçal

Quan érem menudes ens imaginàvem com seríem i com viuríem de grans. Les nostres converses eren esperançadores. Els dies d’estiu eren llargs i, llavors, les nits no eren nits com les d’ara. 

Aleshores, les teves intencions de fugir ja s’entreveien. Ens imaginaves anys més tard, qui sap quants, tenint les mateixes converses en una casa amb un gos d’aquells marrons de pèl llarg i clar, com en aquelles pel·lícules on els prats eren verds i s’estenien quilòmetres enllà.   

De tot allò, res ja no resta. 

I a tu, ja no et reconec. Intentant fugir et clavaren l’estaca i encara ara veig el fil d’on t’arrosseguen. D’on ell t'arrossega. 

Sé, que el dia que et torni a trobar hi haurà una corona de flors al bell mig de la sala. O un llit groguenc, dues cadires i una televisió que només funciona amb monedes. O, potser, ni tan sols això. 

I serà massa tard. I les paraules no serviran per consolar-me.

El camí de tornada

Aquest escrit és el fruit de les vivències i experiències dels últims dos mesos, i de la tristesa i enyor que em produeix haver marxat. Us trobaré a faltar. En especial, aquest escrit va per una persona en concret, de la que he après moltíssim i només en tinc paraules d'agraïment. 

El camí de tornada

Sovint, el camins es dilueixen. Això dóna lloc a una mena de temor carregada d’incertesa. La incertesa del camí de tornada. 

El món que ara deixo és ple d’aparences, que el fan divergir de la resta. Aparences configurades de luxes i paisatges. En el camí de tornada, es desfan i aviat restarà només, l’asfalt.

-Si mai he de tornar, aquestes línies seran el lligam d’ambdós móns.

 I me’n duré la brisa, per no oblidar d’on vinc. 

I us l’oferiré perquè la feu vostra.-

El món on retorno, el meu, és ple de desenganys. De lluites passades i recances. Però també de verd amagat i de mar. I d’esperances. En el camí de tornada, les llauraré per lliurar-les a la meva gent. 

Els camins es dilueixen. A tu, et recordaré sempre. I si mai ens tornem a trobar, et donaré les gràcies.