Més enllà de Matrix

En aquest Matrix també hi ha dues opcions. Aquest cop, però, només una en té pastilla i no sabràs mai quina és l'opció autèntica, la que et duu a la realitat. Totes dues et fan renunciar a ser tu; totes dues et fan titella.

La primera, sense pastilla, et fa reafirmar la teva identitat. Et fa assegurar i cridar al vent que Tu ets algú que el dolor emmascara i empresona. Tu ets algú pre-dolor. Tu ets sense dolor perquè amb dolor deixes d'ésser i deixes l'ésser.

La segona és l'opció pastilla, la que et farà recuperar la teva identitat. La realitat i el Tu que reclamaves serà veritat. Sense dolor tornarà l'ésser i, per tant, tornaràs Tu.

Però no hi ha pitjor evidència que veure't la llengua blava després d'haver-te empassat la pastilla vermella. No tornes a ser Tu i el Tu que et pertanyia no tornarà mai. 

Et situes, ara i escullis l'opció que escullis, en una dimensió paral·lel·la entre Matrix, que et fa oblidar, i la Veritat, que et fa ser lliure. Aquesta dimensió on ara ets, més que mai aquesta és la teva identitat, es configura amb la pitjor part de les dues dimensions: mai no oblides i mai no ets lliure.

Tot és mentida

Són les quatre de la matinada. Intento verbalitzar en veu alta el meu nou mantra: «Tot és mentida.» Un gran crit, aquest és l'objectiu, que des de la ràbia continguda del meu estómac sortirà esgarrant les parets del bany. Hi sortirà i, de color verd i ensenyant les dents, tintarà el cel d'aquesta nit que creieu tan serena i tranquil·la. Sabreu, com jo, que tot és mentida i tremolareu indefensos davant aquesta evidència, tan mesquina i tan sobrera.

El mantra retruny al meu cap i intento verbalitzar-lo però es limita a reproduir-se en ecos punxants. Espases d'ecos punxants que mai no es dilueixen. Ressonen, a cops, ressonen. Batalla perduda, em deixo caure a l'altar. Sóc de genolls, el meu gest prohibit, i ignoro allò que ha de venir. Ells sí ho saben i em reconeixen, i es desprenen de les ròtules amb ganivets que somriuen sàdics i m'immobilitzen.

De genolls, encara i per sempre, estrenyo les dents i estrenyo els ulls i estrenyo els punys; tot ràbia, tot ràbia. El crit és ja impossible. Només puc esperar la salvació o el sacrifici i tot plegat, sigui el que sigui, és a unes hores. Tot haurà sigut mentida i aquest terra que ara es creu elàstic serà usual, el de sempre, i tot haurà sigut mentida.

Només cal esperar. Inclino el cap ple d'ecos ressonants i veig, imatges dobles, com els genolls encara em somriuen. Toco l'altar i els cabells s'estiren i creixen quilòmetres. Baixen per l'aigüera estenent-se fins la riera. Van al mar per cercar i portar-me els corrents gelats de les profunditats. Alguns de camí de tornada s'escindiran i clavaran arrels, plenes del mantra, als carrers.