diumenge, 24 de novembre del 2013

La vora de la finestra



A ell,
que volgué volar sense ales.




16.00h - Aquí, al cantó de la finestra, noto un aire finíssim. Un aire fresc, estrany en aquesta època de l’any; l’estiu. A l’estiu més val quedar-se aquí tancat i no sortir. I no sortir i que la xafogor se t’acabi imposant, com en aquella gent que des d’aquí es veu. Mira’ls, ja no saben on ficar-se. La xafogor els empaita i bé que acabarà enxampant-los. 

16.10h - Aquella dona d’allà, la que està asseguda en aquell banc davant l’entrada de la biblioteca, duu un ventall roig, que no sembla que li sigui gaire útil. Tant de bo sentís l’aire fresc, finíssim, que ve de la finestra. Se sentiria més alleujada, segur. 

16.20h - La dona del ventall roig segueix al banc. Em pregunto per què insisteix, amb el ventall. No sap senyora, que com més temps venti, més exercici fa i més calor tindrà? És evident que no ho sap. No ho entenc. És lògica pura.

16.25h - El moviment del ventall és harmoniós. Esquerra, dreta. Esquerra, dreta. Em recorda al gronxador de cals avis, amb l’avi empenyent suaument perquè no caigués. Però d’això ja fa molts anys.

16.30h – La dona segueix ventant-se. És una llàstima, senyora, que no percebi aquest aire finíssim de la vora de la finestra. Assenteix. Com? Que potser em sent? Senyora? Assenteix. 

16.35h – L’avi no volia que agafés velocitat gronxant-me. Però jo recordo que sense voler amb les cames intentava donar-me impuls. L’avi em deia que anés amb compte i no n’agafés gaire, d’impuls. Però era divertit. 

16.40h – La dona em segueix mirant. El vaivé del ventall s’accelera, d’esquerra a dreta. Els seus cabells semblen pèndols d’un rellotge antic. Hipnotitzen. Fa estona que no fa aire, a la finestra.

16.45h – L’embranzida del gronxador era excitant. Sentir la velocitat als meus cabells i agafar-me a les cadenes per no caure. Semblava com si pogués volar sense por. 

16.50h – Ja no distingeixo la direcció del ventall. El vaivé és massa ràpid. Els cabells de la dona són ja un remolí confús. Li aconsello que no se’ls intenti pentinar, senyora.

16.55h - Algun cop havia pensat que, de tant impuls, donaria la volta sencera al gronxador. 

16.56h – I l’aire de la finestra? Me l’ha robat, senyora. N’estic segur. 

16.57h – La velocitat marejava. I l’avi ja feia estona que no hi era.

16.58h -  El somriure de la dona és elàstic. S’amplia i s’augmenta. És repugnant. Vol fer el favor de tancar el ventall? Senyora, que em sent?

16.59h – Els arbres es diluïen amb la sorra del terra. El vent m’ensordia.

17.00h -  El vent m’ensordeix i he perdut les cadenes del gronxador. On és l’avi? El roig del ventall, senyora. Se li està desfent.

Cul-de-sac

‘Give sorrow words: the grief that does not speak
Whispers the o'er-fraught heart and bids it break.’
Macbeth, IV- III.


Escriure és un atzucac en una ciutat asfixiant on l’escriptor s’hi ha precipitat, inquiet i suós, amb la corbata desdibuixada i les sabates desgastades. Ha arribat  allà, potser, fruit de la seva ignorància, cercant quelcom en l’aire o seguint muses de paper. No tindria sentit, però, culpar les muses de la manca d’orientació de l’escriptor. De ben segur que essent plenament conscient que el cul-de-sac se li faria evident en qualsevol moment, ha decidit avançar imprudentment. 

Sí, imprudentment. Imprudències nocturnes fruit de covardies diürnes. De la incapacitat de saltar abismes se l’imposa el fet d’acostar-se al precipici. No pas pel romanticisme de sentir la brisa del mar ni de cercar veritats que l’ajudin en el salt, sinó pel mer fet superflu de caure. De caure i observar-se des de dalt mentre això succeeix i, al mateix temps, de també ser l’espectador que aplaudeix l’acte inútil que s’està produint. 

L’escriptor fa de la seva fugida una cerca de la veritat, que és percebuda pels lectors com una heroïcitat; un concepte antic allunyat de la realitat.  És la incertesa la que l’impulsa a córrer entre línies. Escull alliberar els fantasmes perquè l’empenyin en un procés  hipotètic de resolució de problemes, buscant ordre en la seva existència o un bri d’identitat perduda. 

Egòlatra, iniciarà un procés idèntic cada vegada. I cada vegada errarà, obstinat, tombant la cantonada fugint d’ell mateix, mirant enrere suós. Girant el cap comprovarà, neguitós, que l’atzucac roman uns metres enllà amb la seva solitud esperant-lo expectant; amb una corbata llustrosa  i un joc nou de sabates.

Crit



la lluna ofega el seu crit
en llits de nits blanques

els dos enamorats
(ho desconeixen encara)
somien amb la nit clara

i la lluna crida
(i espera)
les seves nits
de màniga llarga.


Regals

Aquests dos poemes van ser un regal per la meva mare pel dia del seu aniversari. Juliol 2013.

El viejo


Dicen que hay ahí arriba 
el lugar donde duermen
hombres tranquilos.

Ahí vive un viejo 
de semblante serio 
y ojos roídos.
Y lleva en su frente 
ramas de olivos.

El viejo mira hacia abajo
y ve la sonrisa de una niña
reflejada en la luna.
Y de dos niños la luz 
que baña la madrugada.

El viejo los mira
y ríe con los niños. 
Y tiñe sus ropas
de verde esmeralda.

Dicen que hay ahí arriba 
el lugar donde mecen
aguas del río.


Diálogo



El padre le dice al hijo:
-¿Qué es este lugar 
y hacía dónde nos lleva?-

El hijo le dice al padre:
-¿Por qué has tardado tanto?
Me perdí aquí solo,
sólo yo, caminando.-

El padre responde:
-¿Tú solo? ¿De dónde venías?
¿Y hacia dónde te llevaron 
tus pies de asfalto?-

El hijo responde:
Venía de un lugar 
de pasteles y sonrisas de sal 
impregnadas en la brisa.
Tropecé y caí. 
Y me encontré aquí solo,
sólo yo, caminando.

¿Y ahora, dónde vamos?
Vamos hacia el río 
donde nos lleve su cauce,
a bañar mis pies de asfalto 
y al verde de los orígenes
para tejernos un manto. 


Versos a l'agost




Quan la nit omple de tendresa 
ombres dels carrers 
i la pluja dansa 
pels camins deserts, 
el vers cau d’uns llavis serens. 

Un barret ample i capa estesa 
enfila pujades els somnis del poeta 
i sabates trencades riuen alegres. 

Cremor d’asfalt i un vers que escapa  
Ciutat de tenebres de camises negres  
Clauer de vint claus  
Portes que no s’obren  
Un poeta dorm  
Finestres tancades.


El gat

-13.7.2013-



Un gat em segueix per les cantonades.
S'atura quan m'aturo
i amb els seus ulls de llum
em mira recelós.
M'apropo però em defuig
creuant la carretera.

Em seguirà empaitant,

pacient i vigilant
els meus peus que caminen
amb el pas de la nit.

És quan li estenc la mà que se’n refia

i s'apropa i m'ensuma.
Després marxa tombant la cantonada.
I en el moment precís se'm fa present
la magnitud d’aquesta solitud.

dilluns, 11 de novembre del 2013

Avui en fa deu anys



Avui fa deu anys, la paraula 'indignat' encara no s'usava a la televisió ni tampoc no sabíem de l'existència d'una crisi. La independència eren idees d'adolescents, Messenger encara estava de moda i les manifestacions eren per quatre gats en anys d'hormones i rebel·lia. No teníem ocells piulant en anglès i Blackberry encara era una fruita. Pensàvem que amb una carrera ens vindria feina i que als divuit ja seríem amb un príncep a casa i un gos al jardí, o amb un gos a casa i un príncep al jardí.

Jo en tenia quinze. La meva afició pels llibres es reduïa a lectures obligatòries d'aquelles que viuen els anys aferrant-se als prestatges, tot diluint-se. Per mi la poesia sempre havia estat una frase en un lavabo d'escola, lloc de refugi i tranquil·litat, o un grafit dins un pont badaloní. Ni tan sols escrivia. 

A Batxillerat teníem classe. 'Avui ha mort Miquel Martí i Pol. Pel proper dia cadascú de vosaltres porteu un poema seu per llegir-lo a classe.' El meu era d'una noia que duia trenes i deia 'sí senyor' i 'bones tardes'. No vaig llegir-lo. 




VIII

No us preserven del foc
l’enyor ni la distància.
Hi ha preceptes subtils
rera cada paraula
i el gran temor buit
que us atreu i us espanta.
Debades camineu
per la cresta de l’aigua,
tasteu els fruits amargs
que les fulles emparen
o us enfileu pel vent
cap a les rutes altes.
Tard o d’hora la nit
tallarà les amarres
d’aquest vaixell que sou
i us llançarà per clares
rutes de solitud
al bell mig de les flames.
Pel foc esbrinareu
què hi ha dins de vosaltres.

(Quinze poemes, 1954-55)