A ell,
que volgué volar sense ales.
16.00h - Aquí, al cantó de la finestra, noto un aire finíssim. Un aire fresc, estrany en aquesta època de l’any; l’estiu. A l’estiu més val quedar-se aquí tancat i no sortir. I no sortir i que la xafogor se t’acabi imposant, com en aquella gent que des d’aquí es veu. Mira’ls, ja no saben on ficar-se. La xafogor els empaita i bé que acabarà enxampant-los.
16.10h - Aquella dona d’allà, la que està asseguda en aquell banc davant l’entrada de la biblioteca, duu un ventall roig, que no sembla que li sigui gaire útil. Tant de bo sentís l’aire fresc, finíssim, que ve de la finestra. Se sentiria més alleujada, segur.
16.20h - La dona del ventall roig segueix al banc. Em pregunto per què insisteix, amb el ventall. No sap senyora, que com més temps venti, més exercici fa i més calor tindrà? És evident que no ho sap. No ho entenc. És lògica pura.
16.25h - El moviment del ventall és harmoniós. Esquerra, dreta. Esquerra, dreta. Em recorda al gronxador de cals avis, amb l’avi empenyent suaument perquè no caigués. Però d’això ja fa molts anys.
16.30h – La dona segueix ventant-se. És una llàstima, senyora, que no percebi aquest aire finíssim de la vora de la finestra. Assenteix. Com? Que potser em sent? Senyora? Assenteix.
16.35h – L’avi no volia que agafés velocitat gronxant-me. Però jo recordo que sense voler amb les cames intentava donar-me impuls. L’avi em deia que anés amb compte i no n’agafés gaire, d’impuls. Però era divertit.
16.40h – La dona em segueix mirant. El vaivé del ventall s’accelera, d’esquerra a dreta. Els seus cabells semblen pèndols d’un rellotge antic. Hipnotitzen. Fa estona que no fa aire, a la finestra.
16.45h – L’embranzida del gronxador era excitant. Sentir la velocitat als meus cabells i agafar-me a les cadenes per no caure. Semblava com si pogués volar sense por.
16.50h – Ja no distingeixo la direcció del ventall. El vaivé és massa ràpid. Els cabells de la dona són ja un remolí confús. Li aconsello que no se’ls intenti pentinar, senyora.
16.55h - Algun cop havia pensat que, de tant impuls, donaria la volta sencera al gronxador.
16.56h – I l’aire de la finestra? Me l’ha robat, senyora. N’estic segur.
16.57h – La velocitat marejava. I l’avi ja feia estona que no hi era.
16.58h - El somriure de la dona és elàstic. S’amplia i s’augmenta. És repugnant. Vol fer el favor de tancar el ventall? Senyora, que em sent?
16.59h – Els arbres es diluïen amb la sorra del terra. El vent m’ensordia.
17.00h - El vent m’ensordeix i he perdut les cadenes del gronxador. On és l’avi? El roig del ventall, senyora. Se li està desfent.
