Març

El març ens deixa al bell mig de les tempestes, aquelles que sense pluja s'intueixen, perquè és des de dins des d'on es senten. I ens deixa tot just amb la primavera a les mans, sense saber ben bé què fer-ne, de les flors que han de venir i no ens esperen. 

El març brindarà amb xampany les nostres derrotes i defectes. A tu, te n'oferirà una de copa i radiant somriuràs per haver decidit situar-te al cantó dret del seu tron, de les seves complicitats.

I creient-te invencible, un cop més, et veuràs créixer, cofoi i hipnotitzat, en la teva capacitat d'anàlisi i estratègia. Ens obviaràs i ens tornaràs a obviar, com sempre has fet. Però oblidaràs que avui el març ja se t'esgota i demà ja t'haurà abandonat. 

Demà, tu amb les restes humides de la copa i el gust amarg del xampany que fou a la boca. Nosaltres, encara, amb la primavera a les mans; la primavera que ja és aquí i ja ha començat.

(auto) defensa

El dolor no sap ben bé com defensar-se de tu i, des d'un acte reflex de supervivència, t'apreta. Tu ets la raó de la seva existència i ell ben poca cosa pot fer davant d'aquest mur; davant d'aquesta evidència.

Olors

Tu, seies i llegies. No ho sabies, però t’agradava escoltar-te. I les teves mans – tampoc no ho sabien- dirigien gestos a algú, invisible. 

I era així com el temps s’aturava, dos minuts o dues hores, i la teva veu esdevenia el centre de la cambra. S’expandia i projectava per la infinitat de l’espai i l’acariciava, suavitzant-lo i engalanant-lo d’una fragància dolça que diluïa el missatge; enamorat dels sons que el pronunciaven.

I jo (et) mirava i callava. I m’encongia –jo m’encongia- per no molestar. Per no fer cap moviment que alterés la fragilitat d’aquell moment, tan precís. I així, avui, retenir-lo com l’olor que et dibuixarà aquí, llegint, quan hagi decidit que és millor no recordar-te.

Conte contat

I, en acabat, el seu bes

- que havia de desfer l’encanteri i tancar el llibre - 

 va dibuixar el teu somriure. 

De (j)ungles

Qui tindrà la llibertat de ser el més just, el més net, el més digne, quan la guerra sigui a casa amb nosaltres? I quan ens canti a cau d'orella, com distingirem la nostra veu de la seva melodia a les nits d'insomni, tan confuses i tan esgotadores? I com sabrem si la seva veu no és l'eco de la nostra, pervertida pel desgast del temps i de l'esforç d'haver intentat prevenir-la? I si ve avui, sabrem destriar qui som nosaltres? Ens sabrem veure culpables o seguirem encerclant el pas del temps que ens ha dut fins aquí? I si som culpables, i si ningú no és innocent, què fem aquí? Qui som i per què continuem? Si el pas que ens ha de fer sortir de la jungla més cruenta ens ha d'introduir en una altra, i així fins l'infinit, quin és el nostre paper aquí? I el preu que hem de pagar, quin és i fins quan? I si la jungla som nosaltres mateixos, on han quedat els nostres passos?