La tarda d’ahir em va fer recordar com d’irònic és tot plegat; que només apreciem el valor de les coses quan ja no hi són. És un tòpic típic però com molts, part de veritat contenen.
La
rutina ens fa adquirir comoditat en tot allò que tenim i les persones que ens
envolten, com si hi fossin amb nosaltres des de sempre i per sempre. Sabem que
no és així però, d’alguna forma, el nostre cervell ens protegeix de la
perillositat de pensar constantment que poden desaparèixer. Podríem viure sense
aquest mecanisme? Fins i tot en això necessitem estabilitat o una manera d’enganyar-nos.
És
quan tot es trasbalsa quan t’adones com de fràgil és la nostra bombolla. Quan una
persona que coneixies marxa sobtadament, i com més tràgica la partida més
estrident és el so de la bombolla trencant-se, sempre la tindràs present encara
que fos menor el tracte que li dedicaves. Els per quès i els sentiments d’injustícia
i impotència són els primers que afloren i els que ressorgeixen cada cop que
recordem. Penso, que aquests sentiments no són només perquè la persona que ha marxat
ens manca. Són, amb certa egolatria per part nostra, l’evidència de la
fragilitat que abans em referia. Nosaltres som els propers en caure i nosaltres
també podem caure de la mateixa manera.
I
és que caure és molt fàcil. I molt ràpid. Quan t’adones que estàs caient ja és
massa tard per reaccionar i la foscor del pou se’t precipita. Visc amb el temor
constant que això succeeixi, i que sigui algú altre demà qui escrigui aquestes
línies.
Com
deia, el per què i la injustícia i impotència són sovint conseqüències
immediates d’aquestes partides sobtades. Sempre ens resulta injust que una
persona jove mori tan aviat, encara que sigui aquesta qui hagi decidit
abandonar-nos. Mai pensem que potser seria més lògic creure que per allargar agonies
és millor no continuar o, si més no, respectar la seva decisió de no seguir
vivint. Però és ben cert que la persona que es queda no podrà mai regir-se per
aquestes premisses, entre d’altres coses, perquè la culpa i la manca són superiors
en nombre i en intensitat.
Jo,
ni ahir ni a l’abril, a aquell noi no el coneixia. I tant com em sabria greu la
seva marxa, el patiment de les persones del seu voltant i la injustícia del seu
final, jo només feia que recordar-te. No perquè fossis algú important en la meva
vida, seria hipòcrita si així ho considerés, sinó perquè més d’un cop vaig
agrair la teva existència. I somriures com el teu mai no n'he tornat a
trobar.
Han
estat tants com nosaltres els que s’han perdut pel camí que a voltes em
pregunto com he pogut arribar fins aquí. Em pregunto en quin moment les nostres
vides van seguir camins diferents o si només són les decisions preses per un mateix
les que els tracen. És còmode i consola creure que són les decisions les que
determinen com acabem i sé que hi ha gent que s’ha sentit orgullosa per no
haver acabat com tu. S’ha sentit més forta que tu perquè és el mort sempre el
més dèbil. I mai ningú no s’ha preguntat el grau de fortalesa que es necessita
per decidir morir? Seguir vivint és més fàcil. Ja sabem com és la vida, i les
bromes que ens gasta, però de la mort tot és incert i mai ningú no ha tornat
per fer-nos-en cap ressenya.
Per
moltes persones que m’ho segueixin dient, no sento haver fet res diferent per seguir
aquí o per no haver acabat com tu. Ni tampoc no puc sentir-me’n orgullosa
perquè les victòries sempre es celebren a costa dels perdedors. Quina és la
diferència entre tu i jo, en realitat? O quina va ser la diferència? Sé que
molts dirien que el resultat, si mai puc referir-me a resultat quan el final
encara no ha arribat, ja diu gran cosa. Altres dirien que la família o l’educació;
si és que mai poden arribar a conèixer la realitat d’aquests àmbits. Es
reconforten amb això, i ho celebro.
Sé
que entre tu i jo no hi va haver tantes diferències. Potser només els mitjans.
I així és perquè tan depenent i addictiva és una pastilla com el paper que ara
utilitzo per escriure’t. I la finalitat és exactament la mateixa: fugir. Tan se
val què ens ho impulsés i quan vam decidir prendre les nostres vies de fugida. No
frivolitzo. Si els escriptors aconseguíssim quelcom escrivint i si de tan
terapèutic que ens resulta aquest procés, poguéssim arreglar-nos és ben cert
que arribaria el moment de no tornar a escriure. Aquest moment mai no arriba. Ara
algú deu haver perdut un mite. I val a dir que ja era hora.
Somriures
com el teu, amb la vitalitat que el caracteritzava, mai no n'he tornat a
trobar. M’agradaria poder descriure la imatge que en conservo però davant la
impossibilitat de fer-ho, em conformaria podent dir-te que encara ara el teu
somriure m’alegra els dies.
