Reflexions
Aquells que em coneixen saben que la paraula no ha sigut mai allò característic que em defineix. I possiblement tampoc ho és l’eloqüència, l’oratòria o la fluïdesa. Ni la feminitat, entesa com allò socialment imposat a les dones des del seu naixement. Som com els altres ens veuen o això diuen. No obstant, fins i tot jo crearia algun tipus de discrepància. Seria impossible trobar un mot que definís la meva essència de la mateixa manera que ningú té la mateixa interpretació d’una novel•la, d’un poema o d’una pel•lícula.
Sé on sóc encara que sovint no ho sembli. No sé on vaig i dubto que ho sàpiga en un futur proper. Sovint tampoc no sé amb qui estic caminant. I possiblement això és perquè visc més temps als núvols que tocant les voreres. És quan algú o quelcom m’empeny al buit que reacciono, desperto i me n’adono que hi ha alguna cosa diferent en l’ambient, que quelcom se m’escapa. I descobreixo que el temps que ha passat és infinitament major del que n’era conscient. Dies, setmanes, anys? Qui sap; és tot tan relatiu. A cop de calendari tot és clar però us ofereixo un repte. Mesureu el dia que esteu neguitosos per un esdeveniment important, per una cita, per un examen... Compareu-lo amb aquell dia que us heu trobat un amic que feia temps que no veieu. Duren el mateix?
Visc als núvols, deia. I no sé perquè. Possiblement m’hi han anat empenyent a través dels anys. O potser no és just donar-li la culpa als altres. En qualsevol cas, sóc jo la que és aquí i no els altres. Com hi he arribat? Qui sap. M’hi quedaré gaire temps? És possible. Des d’aquí és tot més senzill. No hi ha res millor que agafar quelcom amb perspectiva. El problema és que sovint la distància que agafo no em permet veure les coses com són realment. Ni sentir-les.
Fa uns anys escriure em permetia una visita ràpida per on sóc ara. Era suficient i commovedor. La tornada era afalagadora i podia conviure amb els diferents aspectes de mi mateixa. Però això va acabar fa ja molt de temps. Començar a escriure va suposar per mi trobar una via d’escapament provisional fins a poder arreglar-me a mi mateixa. La via d’escapament provisional es convertí en una necessitat. I ja sabeu com són aquestes coses, marxen quan més les necessites. El temps sense escriure em va deixar sense via. He tornat però no és el mateix. Les meves paraules no produeixen el mateix efecte. No creo personatges. No invento vides.
